Publicitat
Publicitat

Abraçades que surten del cor... ara, quan fa un any

Que puguem comptar amb més de 150 voluntaris a Santa Anna ens ha permès tirar endavant la tasca de “l’hospital de campanya”

Any difícil en molts sentits, aquest 2017 que acabem de deixar per endinsar-nos en un 2018 tan ple d’incògnites com d’amenaces i pronòstics injustos. Ja ho hem recordat massa, amb humor o amb indignació, amb dolor o amb esperança...

Però també ha estat un any que ens permet als catalans estar orgullosos de les nostres actuacions, de la nostra capacitat organitzativa, de la nostra solidaritat, de la nostra pau i serenor enmig de les passions i la repressió.

I és per això que vull posar el meu gra de sorra en aquests records i els seus aniversaris.

Perquè, poc després d’estrenar l’any, el 17 de gener concretament, s’obrien unes portes molt significatives. I s’obrien per a aquells a qui se’ls han tancat tantes portes a la seva vida que han restat a la intempèrie. Em refereixo als sensesostre, i a les portes de l’església de Santa Anna. El seu meravellós claustre gòtic, la sala capitular del segle XII, la bellesa de la nau central restaurada, de les seves capelles, amb escultures tan significatives com La pietat de Llimona o les pintures de Pere Pruna, eren una de les visites obligades del Barri Gòtic.

Les paraules del papa Francesc van ressonar en les nostres consciències... “Una església hauria de ser una casa acollidora, amb les portes obertes sempre. Les esglésies i parròquies amb les portes tancades no s’haurien de dir esglésies sinó museus” (Vaticà, 9-9-2015).

Fa un any s’obrien les portes de Santa Anna per a gent que se'ls han tancat tantes portes que són a la intempèrie

El pare Ángel García, de Mensajeros de la Paz, ja havia respost amb la seva iniciativa a la parròquia de San Antón, a Madrid. I, amb ell, nosaltres en equip vam prendre una decisió que ens va fer posar fil a l’agulla. Començàvem, amb les dificultats i els entrebancs propis dels principis, una aventura que ens ha donat moltes alegries enmig dels problemes que un sempre es troba quan es fica en embolics. I aquest era gran, com ens ho va expressar el Papa en un simpàtic whatsapp: “ Gracias por el lío que armaron en Barcelona”.

Perquè, realment, d’aquell embolic inicial n’han sorgit tantes coses bones, tantes persones acollides, estimades, abraçades..., tants voluntaris entregats, tanta bona voluntat per donar, recollir, servir, acompanyar, que fan oblidar les dificultats.

En si mateix, el fet que hi hagi una sala on es pugui entrar i sortir sense cap mena d’exigència -si no és la del respecte als altres-, on puguin aixoplugar-se els qui deambulen per la nostra ciutat perquè no tenen sostre i trobin allà calor a l’hivern i fresca a l’estiu, cafè amb llet, entrepans, pastes... i, per damunt de tot, escalf humà, potser no és una novetat en el món social, tan pròdig en recursos. La novetat és que la capella del Santíssim d’una església tan referencial i cèntrica com Santa Anna s’hagi convertit en un “hospital de campanya”, segons l’expressió del papa Francesc en parlar d’obrir alguns temples “per guarir ferides d’ànima i de cos”.

Que hi passin dia rere dia una mitjana d’unes 80 o 100 persones sense sostre i puguin trobar-hi escalfor i estimació és un goig que volem agrair

Quan fa un any d’aquesta obertura, i tot preparant la festa de l’aniversari els dies 17 i 19 de gener, vull fer un petit recull d’aquestes alegries que amaguen penes i dificultats.

Que hi passin dia rere dia una mitjana d’unes 80 o 100 persones sense sostre i puguin trobar-hi escalfor i estimació, malgrat que no sempre tenim els recursos necessaris per solucionar els seus problemes, ja és un goig que volem agrair i recordar amb un munt d’anècdotes delicioses.

Que puguem comptar amb més de 150 voluntaris que fan els torns necessaris per atendre els acollits ens ha permès tirar endavant la tasca de “l’hospital de campanya” i augmentar el cercle d’amics que ens enriquim mútuament.

Que puguem celebrar junts mensualment els aniversaris de tots els qui hagin nascut durant aquell mes amb un sopar i el pastís amb espelmes, o altres festes com el Dia Mundial dels Pobres, el Nadal..., ens ha donat l’oportunitat de gaudir de la capacitat de fer festes, de conviure amb alegria, amb cants, bons àpats i fraternitat.

I també hem d’agrair la generositat dels que fan possible el dia a dia, cooperant amb els plats d’alta cuina, com el restaurant Els Ocellets, Sirvent, Hard Rock, El Dorado o FeedingSpain, que elabora gratuïtament el sopar de la celebració mensual.

I, sobretot, actituds tan humanes com la d’un acollit que m’escrivia després d’una trobada: “Avui he donat gràcies per la meva vida dura i dolenta, que m’ha fet ric, perquè m’ha donat el privilegi de sentir-me estimat, abraçat, comptat, malgrat que no tingui on caure mort... Ja voldrien algun rics gaudir d’aquestes veritables abraçades que surten del cor...”

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/02/2018

Consultar aquesta edició en PDF