Rancúnia no, però tristesa... fins a les llàgrimes

Teresiana i escriptoraEscric aquest article tot i saber que no agradarà a tothom, o que a alguns no els semblarà oportú que una monja tingui la seva opinió sobre un tema al qual posaran el qualificatiu de polític o, encara més concretament, de política de partit... Que quedi clar que el que avui escric ho faig impulsada per una necessitat d’expressar-me des de la meva actitud d’ànima i d’ànim. Un estat que -n’estic segura- compartim molts catalans des de diferents postures polítiques, religioses o filosòfiques.

Les paraules d’alguns dels nostres representants polítics que avui pateixen una situació repressiva de presó o d’exili, d’imputació o d’amenaça, m’han impressionat, i fins i tot he de confessar que m’han arrencat llàgrimes. La meva estimada Catalunya està patint una situació que fa uns anys no podíem ni imaginar. Aquesta situació intenta trencar amb l’alegria, l’optimisme i la reivindicació pacífica que es manifesta, des de fa un grapat d’anys, cada Onze de Setembre. És per això que, partint d’algunes paraules dels polítics que segons alguns pateixen i segons uns altres causen aquesta situació, vull parlar d’una reacció o actitud interna que ens farà a tots més grans i més solidaris, allunyant-nos del verí de l’odi i la rancúnia.

Va ser el nostre vicepresident, Oriol Junqueras, el que ens va regalar aquestes paraules, que podrien haver estat pronunciades perfectament des del faristol d’una catedral: “En aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia, en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo”.

I l’ara exiliada Marta Rovira diu a la carta de comiat: “Us vull dir una última cosa. No deixeu que la rancúnia s’apoderi de vosaltres. L’anàlisi d’una realitat antidemocràtica i profundament injusta no ha de donar pas al ressentiment. Contra ningú. Contra res. Només des del respecte i l’amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds”.

Ara les meves reflexions: les que vull compartir des del meu diari, l’ARA. La frase de Terenci, “Homo sum: humani nihil a me alienum puto” (“Soc un home: res del que és humà m’és indiferent”) té el seu referent cristià en les paraules amb què començava un document clau del Concili Vaticà II: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no ressoni en llur cor”. És per això que, quan estem a punt de començar la Setmana Santa dels cristians, jo no puc deixar de viure l’Evangeli des d’aquesta visió humanística, contemplant la lectura de tot el que ens ha arribat del Jesús històric -al qual segueixo ressuscitat- des del moment que estem vivint. El Jesús injustament perseguit per les seves idees amb els perseguits injustament del segle XXI, el Jesús injustament processat al segle I amb els processats al segle XXI, el Crist crucificat pels poders fàctics del segle I amb els crucificats en tants i tants llocs del món, víctimes de la injustícia global del sistema, en el segle XXI...

Perquè és terrible la situació d’un país desorientat, amb tots els seus governants processats, a la presó o a l’exili. Però són potser més terribles les conseqüències que es deriven -com sempre- per als últims de la fila: els desfavorits, els pobres, els marginats. Aquells que ni s’assabenten d’aquests afers que fan vessar llàgrimes als que els interpretem des d’un altre vessant; perquè aquells sobrevivint en tenen prou.

No, no vull pactar amb l’odi, la rancúnia, el judici fàcil de les persones i llurs actituds, però no puc deixar de sentir una tristesa infinita com la que va patir fins als últims moments de la seva vida el meu gran amic i activista català, al qual tant deu el nostre país, Jaume Botey.

N’estic segura. Aquesta serà per a mi i per a molts catalans una Setmana Santa diferent...