Sant Jordi lluny de casa
Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de GènereSovint, quan parlo amb estrangers, em pregunto quina imatge tenen de la nostra Pell de Brau, que diria Espriu. Em preocupa que la barreja de sol i paella neutralitzi tota la resta, que el flamenc sigui el seu únic referent o que el seu somni hispà consisteixi a emular Hemingway al carrer Estafeta –i que consti que acabo de tornar de Pamplona i m’hi han tractat molt bé–. La meva por a una imatge esbiaixada d’un territori tan plural fa que em faci molta il·lusió que la festa de Sant Jordi estigui en procés d’internacionalització, que ho està. Es poden carregar el Diplocat, però no una de les festes més reeixides, i a sobre comercials, de l’any.
Per regla general, acostumo a passar el dia de Sant Jordi passejant per la ciutat de Barcelona, que és la meva. Vaig iniciar-me en la pràctica del Sant Jordi quan era molt jove, treballant a la parada de la llibreria d’uns familiars, i alguns cops m'ha tocat signar llibre nou, ja sigui a la rambla de Catalunya, al passeig de Gràcia o a la plaça Sant Jaume, on les amigues de la llibreria de les dones, Pròleg, tenen el seu racó, que any rere any mantenen a base de molta sororitat. Recordo jornades ben assolellades, gairebé d'estiu; un veloç viatge en metro amb la Patrícia Gabancho per anar d'una signatura a l'altra sense patir les multituds, i un xàfec de campionat que va obligar una llibreria a impermeabilitzar tot el que era susceptible de ser impermeabilitzat mentre el carrer es quedava desert. I, per descomptat, recordo algunes de les festes amb què es clou la jornada quan cau la nit, en especial la del Dry Martini, que convoca un diari de la competència i on un cop, per intercessió meva, Boris Izaguirre va cedir el seu 'mojito' encara sense estrenar a Carme Riera. I és que la barra estava de gom a gom.
Però aquest any m'ha tocat agafar un avió i plantar-me al cor d'Europa, a la idíl·lica Suïssa. No m'he exiliat pas –encara–, però he passat la tarda de Sant Jordi recordant Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig a la Universitat de Zuric, on el lectorat de català –en col·laboració amb l'Institut Ramon Llull– ha volgut celebrar la seva particular diada del llibre i de la rosa convocant aquells i aquelles que estimen la literatura catalana, que ha donat joies tan valuoses com 'La plaça del Diamant', el nostre 'Guernica' particular. En altres indrets del món el Sant Jordi també s’ha celebrat: a Santiago de Compostel·la han recordat Vicent Andrés Estellés, a Nova York han comptat amb Alicia Kopf i la poeta Maria Cabrera, i a Londres fins i tot hi ha hagut castells. També s’hi han sumat llocs com Venècia, l'Havana, Berlín, Budapest, Mèxic i Hèlsinki.
No sé a vostès, però a mi aquesta diada primaveral em convida a pensar que formo part d'una col·lectivitat civilitzada que no es fagocitarà, com tants senyals semblen anunciar. Per un dia passem olímpicament del maleït futbol –quin càstig diví!– i ens consagrem al glamurós art de regalar-se llibres i roses. La combinació dels llibres i les roses, ¿no els sembla tan encertada com la del vermut i les olives, les braves i les canyes o les maduixes i el cava? La llegenda de Sant Jordi i el drac ha generat una iconografia que ja ningú podrà esborrar i que exporta una imatge dels catalans que m’agrada molt. Entre la Tomatina de Bunyol o els braus embolats, em quedo amb Sant Jordi de bon tros. La sang que a la llegenda brota del cos del drac ferit per l'espasa de l’heroi s'ha traduït en rosa, i el llibre l'ha posat el record de la mort un 23 d'abril de Shakespeare i de l'enterrament de Cervantes. Paradetes de partits polítics –volen fer el favor de treure-les, sisplau!– i negoci al marge –legítim, i tant–, la jornada sempre deixa un regust de societat vagament il·lustrada.
En una de les seves cartes a Mercè Rodoreda, l’abril del 1982, Joan Sales li parlava de la 25a edició de 'La plaça del Diamant' i de com li hauria agradat que es distribuís a temps per al dia en qüestió. “Hauríem preferit que el llibre s’exhaurís en plena festa del llibre, ja que sabem, per una llarguíssima experiència en aquest ram, que això determina més que tota altra cosa una psicosi d’èxit tant entre el públic com entre els llibreters”, li deia. A mi les vendes concentrades en un grapat de llibres no em fan el pes, però saber que tanta gent s’emporta un llibre a casa m’omple de satisfacció. Que la diada de Sant Jordi viatgi i la nostra tradició es contagiï aquí i allà convida a l’optimisme. En temps de confrontacions i violències diverses, que un poble celebri i convidi a celebrar una festa on no hi ha ni sang ni crits m’omple d’orgull. Algú ho havia de dir.
