La diversitat mal entesa

A Hollywood volen reparar la falta de diversitat amb mètodes contraproduents

M. ÀNGELS CABRÉ
M. ÀNGELS CABRÉ Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere

Avís per a navegants! Els al·lèrgics i les al·lèrgiques al políticament correcte ho tenim complicat perquè s’ha posat en marxa una piconadora que acabarà amb qualsevol dissidència. Amb motiu de la recent publicació aquí de la biografia de l’escriptora Susan Sontag, el seu autor –Benjamin Moser– deia que ella no hauria pogut sobreviure en aquesta cultura nostra perquè ara no es pot dir res que ofengui a ningú. Ara, així que obres la boca et cau una querella o, com a mínim, una pluja d’insults a les xarxes. Què no li haurien dit a Agatha Christie, que l’any 1939 va publicar la novel·la Deu negrets, que acaba de convertir-se en Eren deu. Quan començarem a anomenar  persones baixetes als set nans de la Blancaneu?

Aprovar una normativa que obligui la pel·lícula de l’any a ser un model de virtuts pel que fa a la diversitat no és la solució

Creure que el dret de l’art i del pensament a ofendre és justament això, un dret –si no una obligació–, no vol dir que no lluitem pel que Rosa Luxemburg resumia així: “Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures”. El problema està en confondre el dret a ser socialment iguals i humanament diferents amb ser lliures, quan no són sinònims. És una gran notícia que la quarta onada feminista hagi vingut acompanyada d’una reivindicació global pel que fa a la diversitat –racial, sexual i el que calgui–. Volem un món sense racisme, xenofòbia, masclisme i sense tot allò que fa la vida impossible a tants i tantes. Però oblidar que l’objectiu final és la llibertat invalida tota la feina per la diversitat. 

En resposta a la campanya #Oscarssowhite (Oscars massa blancs), l’Acadèmia de les Arts i les Ciències cinematogràfiques que entrega els premis Oscar ha posat unes condicions que totes les pel·lícules aspirants al seu premi gros –millor pel·lícula– hauran de complir. I després de llargues dècades d’empassar-nos un cinema androcèntric, heterosexista i més blanc que la neu, s’han passat de frenada. Completament d’acord a incentivar la presència darrere les càmeres de la varietat més possible de professionals (dones, ètnies poc representades, persones LGBTIQ+, persones discapacitades...); també, per descomptat, en la direcció dels equips.

El cinema ha de garantir la inclusió de tots els col·lectius. Però, què és això de dir-los als cineastes i a les cineastes quines pel·lícules han de fer? Que un dels principals intèrprets ha de ser racialitzat? Doncs fem que un dels quatre mosqueters hagi nascut a la Martinica. Que un 30% dels secundaris han de formar part d’alguna minoria? Doncs res, posem una Madame Bovary cega i ja hem complert. L’art és llibertat; si no, no és art. Aprovar una normativa que obligui la pel·lícula de l’any a ser un model de virtuts pel que fa a la diversitat no és la solució. A Hollywood volen reparar la falta de diversitat amb mètodes contraproduents. Caure en la trampa d'exigir una representació igualitària a les pel·lícules seria com fer que totes complissin el test de Bechdel: una bajanada. I això no vol dir que no hàgim d’incentivar les pel·lícules que compleixen el test de Bechdel i incentiven la diversitat.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF