Portaceli, una troiana més

L’estiu està ple d’espectacles que val la pena no perdre’s i que han vingut a recordar-nos que carregar les piles no és només consagrar-se al dolce far niente o a l’horitzontalitat de les platges, sinó aprofitar el moment per estimular l’esperit. Com que tinc la sort de voltar per l’Empordà, vaig acollir-me al privilegi d’anar a escoltar al Festival de Peralada Juliette Binoche, a qui segueixo fidelment des dels seus començaments - Els amants de Pont-Neuf, Blau …- fins a Viatge a Sils Maria, on interpreta una actriu en reconstrucció. Binoche i el seu company d’escenari, el pianista Alexandre Tharaud, van evocar Barbara amb talent, delicadesa i savoir faire. Quan abandonava els jardins em vaig trobar amb Isabel Coixet, una de les dones amb més talent que tenim per aquí, que la va dirigir recentment en aquesta joia nevada que és Ningú no vol la nit.

El vespre següent no vaig voler perdre’m la feina d’una altra de les nostres talentoses, la directora de teatre Carme Portaceli, que va portar al Grec Las troyanas, en castellà i amb actrius que valen el seu pes en or, començant per Aitana Sánchez-Gijón, sense oblidar la nostra gran Míriam Iscla, Alba Flores, Maggie Civantos, Gabriela Flores i Pepa López, sempre impecable. Eurípides sona bé a la batuta de Portaceli, que no es cansa de donar veu a les dones i de fer dels escenaris teatrals uns espais més habitables per a les històries que tenen com a protagonista la feminitat. Fa anys que ho fa, amb guant de seda i mà de ferro, sense defallir. I ara mateix ho fa des de Madrid, on dirigeix el Teatro Español, perquè aquí no hem sabut donar-li el lloc que li correspon: ¿és perquè tenim massa senyors aferrats a les batutes teatrals?

Abans d’aquestes troianes que combaten el silenci amb el menyspreu envers aquells que les volen fer callar -els conqueridors que les han vingut a esclavitzar-, Portaceli ha fet parlar moltes dones, entre d’altres les de Només són dones, el seu espectacle anterior, que va rebre dos premis Max: el premi a la millor direcció i el premi al millor espectacle de l’any. Una peça multidisciplinària que lluita contra l’oblit en què van caure les presoneres republicanes durant la nostra Guerra Civil i a les quals recorda en uns dels seus contes la recentment recuperada Luisa Carnés, autora oculta de la Generació del 27, una més de les invisibles que de mica en mica anem traient a la llum perquè ens ajudin a modular aquesta veu col·lectiva femenina silenciada.

Carme Portaceli està fent punts per quedar com una de les professionals que més han fet des del seu camp per ajudar a elevar aquesta veu truncada, i així ho demostra la programació que li espera aquesta temporada 2017/2018 al teatre que dirigeix, que assolirà la paritat, i on hi ha programades més directores que directors, més text de dones que textos d’homes, un fet que en aquest país encara tan masclista és una excentricitat i que farà pujar els colors a la cara a aquells que segueixen apostant per la monotonia de la veu única. Saber que el teatre és aquí un dels camps culturals on les dones estem més infrarepresentades potser ajuda a entendre la vàlua de l’esforç d’aquesta directora valenciana forjada a Catalunya i ara resident a Madrid.

Fa uns anys es va estrenar amb direcció seva al TNC Què va passar quan Nora va deixar el seu home, la continuació del clàssic d’Ibsen obra de Elfriede Jelinek -l’autora que quan li van donar el Nobel per aquestes terres no coneixia ningú-. Portaceli hi refermava la seva aposta clara per aquest exercici de restitució. Aquella peça ens explicava què se n’havia fet d’aquella rebel que va voler ser ella mateixa i no el que li havia estat dictat. Ara amb les seves Troyanas Portaceli escull la tragèdia d’Eurípides que millor li escau a aquest crit col·lectiu. Com l’ Antígona desobedient de Sòfocles o Les suplicants d’Èsquil, que es resisteixen a oferir els seus cossos a la violència masculina, les troianes -encapçalades per la reina Hècuba, que Aitana Sánchez-Gijón interpreta amb el seu domini tràgic- es resisteixen a ser vexades pels seus enemics, que les volen com a serventes i companyes de llit. S’enfronten a la cultura de l’escarni i la violació, tan lamentablement masculines i tan presents avui en qualsevol guerra i situació de dominació -sense excloure el drama viu dels refugiats-. Prendre la paraula és l’únic que els queda a aquestes troianes ja llunyanes que ens recorden les moltes troianes d’avui. Carme Portaceli es converteix en una d’elles donant-los veu. Entre parlar o callar, parla clar.