PROJECT SYNDICATE

La Covid-19, una oportunitat per a Europa

El context geopolític hauria de motivar Europa a impulsar la seva capacitat de gestió de crisis

Mural de l'artista Franco Rivolli Art a la façana de l'hospital Papa Giovanni XXIII a Bèrgam, a la Llombardia. / Piero Cruciatti / AFP
LUCREZIA REICHLIN
LUCREZIA REICHLIN Exdirectora de recerca del BCE, catedràtica d'economia a la London Business School

Durant anys han anat creixent les pors que un "cigne negre" posés a prova les capacitats de gestió de crisis de la Unió Europea. Amb el brot del coronavirus Covid-19, aquestes pors s'han fet realitat, i no queda del tot clar si la UE podrà gestionar la situació.

La pandèmia del Covid-19 no és una prova d'estrès qualsevol. Per començar, és probable que afecti tothom i que condueixi a una desacceleració sincronitzada del creixement o fins i tot a una recessió. Les recessions sincronitzades gairebé sempre són més profundes i més duradores que les crisis que afecten economies individuals, i colpegen de manera particularment forta les economies obertes com la de la UE.

A més a més, com que tots els estats membres de la UE han de fer front a un cop dur, tindran moltes menys possibilitats d'ajudar-se mútuament que les que van tenir durant la crisi de l'eurozona del 2010. Itàlia és el país que més ha patit fins ara, però tot fa pensar que la Covid-19 seguirà propagant-se per Europa, sotmetent els països a una creixent tensió.

L'escenari més probable és que el cop de la Covid-19 posi a prova la resiliència dels sistemes de salut pública, les relacions laborals i els mecanismes de solidaritat formals i informals a tota la UE

És impossible dir amb certesa com es desenvoluparà la pandèmia. I aquesta incertesa no farà més que exacerbar les conseqüències econòmiques, perquè minarà la inversió i el consum de les llars. De moment, el virus ja ha alterat les cadenes de subministrament i ha desaccelerat el comerç global, amb efectes previsiblement negatius pel que fa als beneficis empresarials i a l'ocupació. Els sectors del turisme i del transport s'han vist particularment afectats, a causa no només de les restriccions per viatjar ordenades pels governs, sinó també del distanciament social i la reducció de moviments. La demanda general s'està reduint i els preus del petroli han caigut, cosa que sol ser un presagi de recessió global.

Si bé sembla que la Xina ha aconseguit controlar les noves infeccions, la quantitat de casos continua augmentant en altres llocs, com Espanya. I si això no canvia ràpid, és poc probable que els efectes econòmics siguin temporals.

Un escenari més probable és que el cop de la Covid-19 posi a prova la resiliència dels sistemes de salut pública, les relacions laborals i els mecanismes de solidaritat formals i informals a tota la UE. I si no es dona resposta a la pandèmia amb polítiques agressives i oportunes, els seus efectes probablement seran perdurables, especialment si s'activen els mecanismes d'amplificació.

Aquests mecanismes en general funcionen a través del sector financer. La bona notícia és que, gràcies a una millor regulació, els bancs estan més ben capitalitzats que el 2008, quan va esclatar l'última crisi financera global. Però alguns països continuen tenint serioses deficiències, i la resiliència de les petites i mitjanes empreses (pimes) segueix sent dubtosa. En el sector industrial, les pimes ja estan patint. En cas d'una crisi prolongada, el dany ocasionat acabarà apareixent en els balanços dels bancs.

A la UE, la capacitat de donar una resposta efectiva i suportar un dany inevitable (com a conseqüència de la caiguda general de la demanda) varia entre els estats membres. Però, fins i tot als països relativament més ben preparats, les mesures ad hoc unilaterals només tenen un potencial limitat. Una acció coordinada -especialment en el front fiscal- seria molt més efectiva.

Això no vol dir simplement permetre que els estats membres tinguin dèficits fiscals més grans. Si bé això pot ajudar -sobretot a millorar la relació entre la UE i els seus ciutadans-, afectaria les primes de risc d'alguns països (com demostra el cas italià). Fa deu anys vam aprendre que això podia amenaçar la supervivència mateixa de l'eurozona i exacerbar la crisi. La política monetària pot ajudar de diferents maneres. Oferint liquiditat, com s'ha fet. Els responsables de les polítiques també poden implementar operacions condicionals als bancs que facin préstecs a les pimes. En termes més generals, els bancs centrals han d'utilitzar totes les eines disponibles per compensar la pressió a la baixa sobre les expectatives d'inflació com a conseqüència de la caiguda dels preus del petroli.

El que la UE realment necessita és un estímul fiscal coordinat que tregui profit del seu poder de finançament conjunt

No obstant això, el que la UE realment necessita és un estímul fiscal coordinat que tregui profit del seu poder de finançament conjunt. Però actualment no hi ha un instrument en vigència que doni suport als països membres quan es produeixen grans sacsejades comunes. El Mecanisme Europeu d'Estabilitat podria activar-se en un escenari extrem, però utilitzar-lo com a eina de gestió de la demanda seria inadequat. I el Fons Europeu de Solidaritat és massa petit per poder complir aquest objectiu.

La pandèmia del Covid-19, per tant, representa una oportunitat perquè la UE creï un mecanisme de gestió de crisis poderós, que uneixi els recursos dels estats membres i els canalitzi cap a una política fiscal coordinada. La idea d'un fons d'assegurança d'aquest tipus no és nova: diversos economistes van defensar la idea després de l'última crisi, quan la discussió sobre una reforma de la governança estava en ple apogeu.

La UE ha tendit a fer grans progressos en temps difícils. Ara és el moment que emprengui una acció coordinada i ràpida, i que aprofiti l'impuls per construir les institucions que necessita a fi de facilitar una acció encara més efectiva la pròxima vegada que calgui.

El context geopolític actual hauria de reforçar la motivació d'Europa per impulsar la seva capacitat de gestió de crisis. El 2008 predominava la cooperació internacional i els Estats Units eren un soci fiable per a Europa. Quan els bancs europeus van necessitar desesperadament dòlars nord-americans, es van crear ràpidament mecanismes de bescanvi de monedes per salvaguardar l'estabilitat financera.

Avui, en canvi, l'aïllacionisme està en augment. La Reserva Federal dels Estats Units ha retallat la taxa d'interès d'emergència sense consultar ningú. Fa feredat pensar què passaria si en aquest context els bancs europeus necessitessin amb urgència finançament en dòlars.

La Covid-19 hauria de servir de poderosa advertència per als governs de tot el món. La combinació de degradació ambiental i profunda interconnexió econòmica ha fet que el món sigui més vulnerable que mai a les sacsejades sobtades i de gran escala. La UE té l'obligació davant els seus ciutadans de garantir que pot donar-hi resposta.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF