L’odi que compta

Trobo aberrant el plantejament de considerar els grups feixistes possibles víctimes d’odi ideològic

L’odi que compta / GETTY

Una manera subtil d’emmascarar la singularitat és difuminar-la, en comptes de negar-la obertament. El cafè per a tothom constitucional és un exemple de dilució, però aquesta fórmula de reconeixement indiscriminat admet altres usos. Penso en com la lluita contra la injustícia, a partir de la tutela de drets, es desvirtua quan es generalitza indegudament la protecció. Passa amb el negacionisme de la violència masclista, camuflada com a violència intrafamiliar en la saca del combat contra tota discriminació. Com va dir Baudelaire, el millor truc del diable és fer-nos creure que no existeix. Per a aquesta visió del món, els feminicidis no es perpetren a casa nostra, només a Ciudad Juárez; mentre que la bretxa salarial, les agressions sexuals, la por al carrer o els maltractaments a la llar que patim les dones (totes o algunes, però sempre pel fet de ser-ho) són greuges individuals. El gènere no importa, li pot passar a tothom. I si les dades ens mostren una altra cosa es qüestiona el recompte o la fiabilitat de les denúncies i avall. Vet aquí com es fa bo l’acudit  sobre l’estadística, “la ciència que diu que si jo tinc dos cotxes i el meu veí cap, tots dos tenim un cotxe”. Quan comptem mortes (gairebé un miler des del 2003) o violades (37 manades el 2019), la broma perd la gràcia.

Penso en com la lluita contra la injustícia, a partir de la tutela de drets, es desvirtua quan es generalitza indegudament la protecció

Aquest cafè per a tothom que esvaeix la discriminació, amb la fal·làcia d’ampliar la protecció, s’ha introduït recentment en la persecució dels delictes d’odi. El primer que sobta és la seva denominació, ja que l’odi és una emoció assentada i el sentiment (com el pensament) no delinqueix. Segons aquesta màxima, el jutge pot indagar en el nostre interior per modular el càstig a conductes antisocials, però no pot censurar la nostra ment. Som amos o esclaus de les pulsions íntimes, per perverses o destructives que siguin. De fet, sota l’etiqueta de delictes d’odi s’empaqueten dues modalitats diferents: la circumstància agreujant d’un delicte preexistent, per exemple unes lesions; i el conegut com a discurs d’odi ( hate speech), entès com expressió o incitació de la discriminació. En qualsevol cas, el rerefons històric i la finalitat de la norma ens aclareix allò que el nom pot fer confús. Perseguir l’odi és la manera d’encarrilar el compromís de la comunitat internacional contra la intolerància. El desastre genocida no és una aparició sobtada sinó que el monstre neix de covar els sentiments d’hostilitat contra determinats grups ètnics, religiosos o socials. El rebuig a la diversitat és l’humus que fertilitza la intolerància en forma de fonamentalisme, tradicionalisme, integrisme o racisme pseudocientífic. La por a la diferència és atàvica i provoca un rebuig emotiu a la diversitat de tota mena. S’han de forçar molt les costures de la norma per capgirar-ne el propòsit, eixamplant la prohibició, i aplicar-la a subjectes no vulnerables, ans al contrari. Em refereixo als nazis i als cossos policials, als quals una circular de la fiscalia obre la porta com a potencials víctimes de discriminació ideològica. Un bon exemple d’aquest despropòsit és el cas d’Altsasu, en què  l’Audiència Nacional va agreujar la pena (per “odi” cap a agents de la Guàrdia Civil, de permís) en una baralla de bar. El problema no rau en la lletra de la llei sinó en la seva interpretació extensiva que desconeix que, perquè un col·lectiu es pugui considerar vulnerable, cal que pateixi una desigualtat estructural, amb constant privació de drets fonamentals pel simple fet de pertànyer-hi, i que existeixin aspectes culturals i simbòlics que reforcin i legitimin aquesta asimetria. Recordem que la violència pot ser directa i cridanera (pallisses, insults, detenció, misèria) o sibil·lina, a base d’adoctrinament o d’ostracisme legitimats pels discursos i els símbols de poder. Un còctel matador que provoca que l’índex de suïcidis de persones trans, posem per cas, multipliqui el dels cisgènere.

La fiscalia s’embolica a l’hora de definir qui és víctima d’odi

Concloure que les autoritats de l’Estat que tenen assignat el monopoli de la força pateixen aquestes violències és paradoxal. Especialment sagnant si tenim present que la major part d’agressions contra grups vulnerables de debò no es denuncien —com reivindica l’ONG CIVIO en la campanya El odio que no se cuenta— a causa, a més de la vergonya o la resignació, de la desconfiança cap a la policia o la justícia. El recel té prou lògica davant de la normalització de males pràctiques entre els uniformats, com les detencions per perfil ètnic basades en el color de la pell. S’ha fet viral el tuit d’un adolescent de Salt fart de patir identificacions “preventives”. L’homofòbia o el tractament dels abusos sexuals a les dones en l’exèrcit (fins a vuit vegades més de denúncies i només un 8% de condemnes) són també anomalies, segons es documenta a La guarida de la bestia. En el marc de les protestes socials es disparen les alertes sobre l’abús policial contra tota dissidència. A França es denuncia sota el lema Tout le monde déteste la police, imprès a les samarretes del moviment global contra la repressió. En aquest context, el guant de vellut cap a les provocacions feixistes lliga amb els bons resultats que el Front Nacional obté entre els agents (57%) i amb el nostre mapa electoral, ja que la ultradreta avançaria fins a 12 punts més a les casernes que en la resta de cases. Pel que fa al nazisme, trobo aberrant el plantejament de considerar els grups feixistes possibles víctimes d’odi ideològic quan ells en són, precisament, perpetradors; l’eina per protegir la víctima acabaria servint per protegir el botxí (!). 

Quin odi computem no és, al capdavall, un dilema estadístic sinó moral. Feixisme i antifeixisme no són fets de la mateixa pasta. Diguem-ho alt i clar. Entre la intolerància i la llibertat, entre l'exclusió i la fraternitat, la virtut no es troba en l’equidistància ni té sentit el relativisme ètic. Que no te engañen. Cal reivindicar la bondat amb coratge. Des del dolor s’alça la veu poètica de Rupi Kaur: odiar és fàcil, però estimar requereix força.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF