Heroïnes ordinàries
AdvocadaDiuen que els herois que funcionen millor a la literatura o al cinema són persones ordinàries fent coses extraordinàries. Un heroisme que pren forma quan algú es manté irreductible, superant pors i vacil·lacions, en situacions d’excepció. El personatge de Marlon Brando a la clàssica La llei del silenci, d’Elia Kazan, un drama portuari sobre la delació, és un d’aquests herois circumstancials.
Si passem de la pantalla a la vida real trobem notables testimonis que han plantat cara a la corrupció a través de la revelació d’informació oculta, en un exercici d’heroisme involuntari. Es coneixen com a alertadors, sense entrar en matisos tècnics, els que comuniquen fets irregulars que coneixen per la seva vinculació a una organització. Aquest terme (procedent del francès lanceur d’alerte, equivalent al whistleblower anglosaxó) ha fet fortuna perquè concep la denúncia com un acte cívic i no com una deslleialtat o una traïció.
No goso teoritzar sobre les motivacions de les conductes exemplars, segurament diverses. En el cas de la pel·lícula de Kazan, l’amor és l’esperó perquè el protagonista accepti testificar i acabi liderant la revolta de l’estiba. En els casos reals de denunciants de corrupció que he tingut el privilegi de conèixer identifico raons creuades per les quals aquestes persones opten, finalment, per no callar. Com diu la dita castellana, quien calla, otorga. I n’hi ha que no callen.
Ana Garrido va destapar la Gürtel des del seu lloc de tècnica a l’ajuntament epicentre de la trama. Gracia Ballesteros i Azahara Peralta, enginyeres de l’empresa pública Acuamed, no van acceptar ser “flexibles” i es van rebel·lar contra pràctiques il·legals que, a més de sobrecostos irregulars, incloïen atemptats contra l’interès públic, com ara l’ocultació de vessaments de residus tòxics. La interventora Maite Carol tampoc no va cedir i va col·laborar amb la justícia en l’afer Pretòria. Itziar González, exregidora, es va enfrontar als interessos obscurs que renten la cara a l’especulació urbana. L’advocada de Lanzarote Irma Ferrer ha esdevingut el flagell de “l’urbanisme criminal” vinculat als més de 40 hotels il·legals concentrats a l’illa.
Es parla força del “relliscós pendent de la corrupció”, un procés que pot començar amb infraccions menors i que, alimentat per un entorn còmplice i per la falta de resposta del sistema, acaba en corrupció major, que es ramifica i s’instal·la en les organitzacions vulnerables. La novel·la de Tahar Ben Jelloun L’home romput retrata bé aquesta degeneració moral per adaptació. Sabem poc del recorregut invers, costerut, de la defensa del servei públic en contextos hostils. Constato que, enfilat el camí amb resistències menors, és més fàcil arribar a la denúncia pública o a l’activisme compromès. El que és trist és que, un cop allà, t’hi trobis tan sol.
Les motivacions són individuals i variades però els efectes que pateixen els que denuncien la corrupció són, sense excepció, demolidors. Garrido i Peralta han hagut d’esperar anys perquè se’ls reconegui l’assetjament laboral. Ballesteros no ha pogut retornar a la feina (malgrat dues sentències favorables) mentre que els artífexs de les represàlies continuen a l’empresa. Increïble però cert. Carol, desenganyada de trobar feina al sector públic, porta els comptes d’una llibreria. González va necessitar protecció policial per amenaces i violació del domicili. Ferrer, que s’ocupa gratuïtament de les acusacions populars, pateix campanyes de desprestigi amb poc suport dels seus propis companys de professió, ocupats en maldecaps corporatius.
Cap d’elles es considera una heroïna, malgrat haver demostrat altes dosis de coratge. Tampoc volen ser víctimes, tot i lamentar el nul emparament legal amb què compten i reclamar alternatives segures al silenci. Cal fer-ho i és de justícia. I malgrat els costos laborals, econòmics i psicològics que els ha tocat assumir, han construït un meritori relat d’èxit a partir de la seva lluita desigual. Fer “el que s’ha de fer” et fa “ser millor amiga, millor parella, millor persona”, fa que puguis “mirar als ulls al teu fill sense que et caigui la cara de vergonya”; lliçons d’ètica professional pública, senzilles i no preteses, que he pogut treure d’escoltar aquestes experiències.
En aquest repàs, sempre subjectiu i injust per defecte, només hi han aparegut dones. Val a dir que celebro la doble visibilització, no intencionada. Afegeixo a la curta llista Eva Joly, implacable lluitadora contra la corrupció i autora del llibre Herois ordinaris, una lliçó d’esperança, del qual manllevo el títol d’aquest article. Persones que no demanen protagonisme però que es resignen a fer visible el seu cas, conscients que el seu testimoni pot ajudar altres persones en tessitures semblants i, sobretot, forçar canvis legals i promoure una cultura favorable a la denúncia. No volen ser modèliques ni exemplars. Accepten el reconeixement però defugen els homenatges. Confio que em sabran perdonar aquesta nova exposició pública i acceptaran l’agraïment sincer, personal i col·lectiu que hi va implícit.
