14/07/2018

Canvis culturals: el bastó o la pastanaga

4 min

Som una societat veritablement solidària? No hi ha dubte que les respostes dels nostres governs davant determinades situacions ens retraten, per bé o per mal, als ulls del món; però, juntament amb accions conjunturals, amb càrrega simbòlica, els nostres hàbits compartits ens defineixen com a poble. M’hi fa pensar el cas d’una amiga americana que ha donat generosament un ronyó a una desconeguda. La donant dirigeix una organització novaiorquesa de justícia urbana que presta assistència legal i promou canvis normatius en favor de les persones vulnerables, moltes de les quals estrangers. La circumstància que la jove receptora sigui, com li va confessar, partidària acèrrima de les polítiques supremacistes de Trump és una paradoxa curiosa. Si fem l’acudit fàcil, potser n’hi calia un altre, de trasplantament. I quan veig els estralls de la política migratòria en criatures desemparades diria que és el cor, que falla. Bromes agres a banda, l’anècdota connecta amb el lideratge d’Espanya i de Catalunya en donació d’òrgans i en trasplantaments, una mostra d’altruisme col·lectiu que ens fa sentir orgullosos. Aquesta experiència és alhora una referència significativa per millorar el nostre comportament cívic i un esperó per esbrinar la palanca de canvi de les metamorfosis col·lectives. L’èxit, en el camp esmentat, rau en la formació i la coordinació del personal sanitari, no en cap obligació legal com la instaurada a Holanda a primers d’any. Convèncer els metges de la seva responsabilitat sobre la vida i la mort i obtenir-ne la complicitat en tot el cicle de la malaltia ha sigut clau per implicar la ciutadania, segons els responsables del programa. Un model d’innovació en la tradició llatina, propensa a fer moltes lleis i, tot sigui dit, no fer-ne cas.

El compromís dels professionals és al rerefons d’altres experiències de progrés social, amb els seus alts i baixos, com ara el reciclatge i la gestió dels residus. Una revolució domèstica que no descansa en el càstig als infractors per part de l’autoritat sinó en mestres amb empenta que milloren el nostre petit món. La reflexió sobre la pròpia comesa, la distància entre l’instrument i l’essència, també interpel·la altres col·lectius. Penso en els jutges a qui, des d’aquest punt de vista, no correspon tant aplicar la llei o posar sentències com administrar justícia. Un canvi qualitatiu amb derivades profundes.

El primer pas per afrontar qualsevol fenomen és fer-ne una bona diagnosi, sense idees preconcebudes. Com advertia Josep Pla, sorneguer, “descriure és més difícil que opinar, per això tothom opina”. Trobem diverses experiències dignes d’estudi: un exemple, les anomenades estelles judicials, petites comissions amb què fa uns anys s’aconseguia agilitar els plets, una forma de corruptela avui erradicada. A continuació, cal triar un abordatge que s’adeqüi a l’anàlisi prèvia. En general, els processos de transformació social basculen entre dos extrems: bastó o pastanaga, prohibició o persuasió. That is the question. De vegades és determinant difondre informació rigorosa sobre els riscos de determinades pràctiques. L’alerta de dermatòlegs i mitjans, incloses les revistes de bellesa, sobre els efectes dels raigs ultraviolats, posem per cas, fa forat en la consciència col·lectiva. Potser els mil·lennials no han generalitzat prou l’ús de cremes solars però són més conscients dels perills d’una exposició incontrolada que els seus progenitors irresponsables; un bon recordatori a les portes de l’estiu. La sensibilització és el pas següent a la informació. En aquesta línia, la reacció de la cadena Starbucks als EUA d’abaixar persianes durant tot un dia per formar el seu personal contra el racisme. Un intent de fer de la necessitat virtut, ja que un episodi de tracte discriminatori a dos afroamericans havia deteriorat la imatge de la companyia. En el consum de tabac en espais d’ús públic trobem un exemple de canvi social lligat, en aquest cas, a una restricció legal. Els mals auguris de crispació, anteriors a la prohibició, no s’han complert. La conseqüència més visible del nou ordre administratiu ha estat per al paisatge urbà, colonitzat per terrasses habilitades per a fumadors. La mítica imatge de Humphrey Bogart enganxat a la cigarreta al Cafè de Rick, a la pel·lícula Casablanca, és història en tots els sentits. També trobem fórmules que combinen intervencions divulgatives i educatives amb estratègies de dissuasió. Anar begut al volant és avui un delicte però la política de mà dura va anar precedida per campanyes de la direcció general de Trànsit, molt populars als vuitanta. Stevie Wonder, el músic invident que protagonitzava la més cèlebre (“Si beus, no condueixis”), solia dir que preferiria “conduir pel seu compte” que viatjar amb algú que hagi estat bevent. Segueix viu el repte que s’interioritzi prou el missatge i es redueixin les conductes de risc, però alguna cosa s’ha mogut en l’actitud de les noves generacions.

Hi ha altres factors que modulen l’èxit de qualsevol iniciativa per sotragar el cos social i modificar conductes indesitjables. Fomentar la consciència fiscal, per triar una assignatura pendent, reclama una coherència radical entre l’eslògan i l’estratègia. Si veritablement “ Hacienda somos todos ”, no hi ha lloc per a amnisties ni indults als defraudadors. La inconsistència resta credibilitat a qualsevol reforma, tant se val si parlem de frau fiscal, de fumar als restaurants o del canvi climàtic.

El nostre ecosistema social evoluciona amb gestos individuals, amb gestes accidentals i amb “revolucions silencioses” sovint menystingudes perquè, com diu el proverbi, “fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix”.

stats