THE NEW YORK TIMES

Hong Kong ja no hi té res a perdre

Els manifestants van pintar missatges com ara: “No hi ha sediciosos, només tirania”

LOUISA LIM
LOUISA LIM Periodista, excorresponsal de la BBC a Pequín

Després d’entrar per la força al Parlament de Hong Kong, els manifestants van deixar un missatge pintat amb esprai en un pilar. Anava adreçat a Carrie Lam, cap de l’executiu de la ciutat, i deia: “M’ho vas ensenyar tu, que les protestes pacífiques són infructuoses”.

Per als joves activistes, la irrupció a la seu del poder legislatiu va ser un acte de desesperació. En tres ocasions en aquest últim mes, un nombre descomunal de hongkonguesos (estimat en més de dos milions en una ocasió) s’ha manifestat pacíficament contra un polèmic projecte de llei d’extradició a la Xina que es tem que pugui soscavar el sistema judicial i la llibertat de l'excolònia. El govern va suspendre el projecte, però no el va retirar. Ni tan sols es va reunir amb representants dels que van protagonitzar les protestes.

Jo vaig ser una dels periodistes que van cobrir l’entrada a l’edifici i vaig veure com els manifestants arrencaven barres metàl·liques del costat del recinte per obrir-se pas a cops a través de les finestres. La seva actuació semblava un impactant acte de profanació d’una de les institucions de Hong Kong.

Els manifestants fins i tot van deixar diners a dins un frigorífic de l'hemicicle per pagar els refrescos que s’havien begut

Quan ho vaig analitzar amb més deteniment, però, em vaig adonar que els manifestants s’havien centrat en certs símbols del poder. A l’interior de l’hemicicle, algú havia cobert de pintura negra l’escut de Hong Kong, una flor blanca de bauhínia sobre fons vermell. Havien estripat la Llei Bàsica –a efectes pràctics, la Constitució de Hong Kong– que hi havia a la tribuna d’oradors. Sobre la tribuna, algú havia tatxat amb esprai negre les paraules “República Popular de la Xina”. A les parets, hi havia altres missatges pintats amb esprai, com ara: “No hi ha sediciosos, només tirania”, en referència a l’anunci del govern que una manifestació anterior, dispersada amb gasos lacrimògens i bales de goma de la policia, constituïa un acte de “sedició”. Malgrat tot, les protestes van deixar intactes certes parts de l’edifici. Hi havia notes que advertien de no malmetre cap objecte fràgil, com ara els gerros que hi havia exposats, i els manifestants fins i tot van deixar diners dintre un frigorífic per pagar els refrescos que s’havien begut.

Lam, cap de l’executiu de Hong Kong, s’ha compromès a perseguir els delinqüents i ha condemnat “l’ús extrem de la violència” per part dels manifestants. Pequín en va criticar les “atrocitats”. La irrupció a la seu del Parlament, però, tenia un propòsit clar: és un crit de ràbia col·lectiu contra un govern que ha fracassat a l’hora de representar el poble a causa del seu propi disseny. I és que la composició de l’Assemblea Legislativa assigna la meitat d’escons a “circumscripcions funcionals” favorables als interessos empresarials. D’aquesta manera, es garanteix que les forces afins al govern i a Pequín tinguin majoria amb independència del que passi a les eleccions legislatives.

Quan els representants elegits en uns comicis no han agradat a Pequín, la capital s’ha servit de les eines que té a la seva disposició per formar un Parlament més mal·leable. Ho va fer després de les eleccions del 2016, quan va ser elegida una nova fornada de polítics radicals pro democràcia. Llavors, Pequín va intervenir reinterpretant la Llei Bàsica de Hong Kong per inhabilitar retroactivament sis polítics elegits pel poble a causa de la manera com van jurar o prometre el càrrec.

En la política de Hong Kong, no només no es competeix en igualtat de condicions, sinó que les normes del joc, fins i tot el sentit del joc, es redefineixen constantment. Cometent els seus actes vandàlics al Parlament, els manifestants han adreçat la seva ràbia no tan sols contra una llei, sinó contra tot un sistema que els ha privat dels seus drets com a ciutadans.

És possible que el vandalisme hagi alienat molts moderats que anteriorment havien donat suport al moviment, però fora de l’edifici vaig veure una gran multitud que donava suport als objectius dels manifestants. No eren agitadors, sinó estudiants, treballadors socials i fisioterapeutes convençuts que ja no hi tenien res a perdre.

El caos ja està perjudicant les institucions, la reputació internacional i l’atractiu com a lloc de residència de Hong Kong

El fracàs de la Revolució dels Paraigües del 2014 –que demanava unes eleccions més lliures, però no va obtenir cap concessió després d’ocupar llocs clau durant més de dos mesos– ha atiat aquesta sensació d’impotència. Un jove universitari comentava contrariat: “La Revolució dels Paraigües va ser un tros d’acudit. Dos mesos. I no es va aconseguir res. Per això cada cop més hongkonguesos creuen que hem d’anar un pas més enllà en les nostres accions”. Van arribar notícies que la policia entraria a l’edifici i una jove protegida només amb una careta de paper insistia que es quedaria a veure què passava. “Tenim por”, deia. “Però ens fa més por perdre la llibertat”.

Els manifestants van marxar cap a la mitjanit i la policia va fer servir gasos lacrimògens per dispersar la multitud dels carrers ocupats per algunes de les desenes de milers de manifestants que havien sortit a protestar al llarg de la jornada. Molts van qüestionar l’actuació de les forces de l’ordre: havien estat a la seu del Parlament, però n’havien desaparegut de sobte permetent als manifestants d’entrar-hi. Molts sospitaven que la retirada era una estratègia premeditada que perseguia donar un pretext al govern per reprimir un moviment “violent”. En una roda de premsa surrealista celebrada a les quatre de la matinada, Lam, acompanyada per l’impopular cap de la policia i el secretari de Seguretat, no va fer res per dissipar les sospites.

En aquest càlid estiu de desobediència, els dirigents de Hong Kong han fet gala d’una manca de sensibilitat sorprenent. La imatge de Lam brindant amb copes de cava en una celebració oficial del 22è aniversari del retorn de Hong Kong a la Xina va fer enrabiar els manifestants. Lam, acompanyada de dos excaps de l’executiu detestats, va presenciar la cerimònia oficial d’hissament de la bandera a través d’un circuit tancat de televisió des de l’interior d’un Palau de Congressos encerclat per perímetres de seguretat. A l’exterior, els manifestants van escenificar la seva pròpia cerimònia hissant a mig pal una bandera en què apareixia una bauhínia ennegrida i marcida.

Ningú no sap què passarà. El moviment de protesta podria perdre força o dividir-se entre sectors moderats i radicals, o els cicles de violència cada cop més intensa, seguida de gasos lacrimògens, podrien normalitzar-se. En gran part, depèn de si el govern respon al clam del carrer amb fets. El caos ja està perjudicant les institucions, la reputació internacional i l’atractiu com a lloc de residència de Hong Kong. Una altra pancarta penjada en una paret de l’altra banda de la seu del Parlament expressava aquesta por. Deia: “Si cremem, cremeu amb nosaltres”.

Copyright The New York Times

Traducció: Ignasi Vancells Mora

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF