Més enllà de l’atemptat de París

A França ens hi haurem d’acostumar. D’acostumar a què? ¿A l’estratègia criminal de l’Estat Islàmic? ¿A la incapacitat del govern francès, de la societat francesa per defensar-se’n? És evident que els paorosos atemptats de divendres a la nit no seran l’últim episodi de la guerra -diguem-ne de guerrilla, per més que la paraula no hi vagi gens bé- que, un rere l’altre, diversos moviments de tall postcolonial han declarat des de ja fa molts anys a França.

França: la nació que arrossega, en el seu complicat present, un llast molt feixuc de brutal dominació colonial ahir, i d’immersió diplomàtica, política, econòmica i marcial avui, en la vida de tants i tants estats africans que van ser regions subjugades de l’ imperi francès.

França: la nació que, des de l’inici del procés de descolonització fins avui, no ha reeixit a somoure, ni a dretes ni a esquerres, el seu model cultural eurocentrista, ni ha sabut (o volgut?) entendre on cal instal·lar, políticament i legalment, el punt de convergència entre la integració necessària dels de fora a l’anar fent de cada dia dels de dins, ni tampoc l’assimilació, que equival a forçar tots els de fora a abandonar tots els trets constitutius de les seves arrels. Entre elles, l’entrellat religiós.

Si no hi hagués aquest llast, la trampa grollera d’un islam encarcarat en les sures més arcaiques del Corà i de la seva dogmàtica, per més que prediquessin els imams i per més ressò que se’n fessin quatre eixelebrats, no enterboliria el seny de ningú.

Però el llast hi és. I els de fora són, de fet, a dins, francesos com Déu mana des de fa dues o tres generacions: vet aquí la prova esgarrifosa de la incompetència, o de la mandra o la mala voluntat, del país dels droits de l’homme, que es defineix constantment a ell mateix com la nació de la ciutadania en clau de llibertat, igualtat i fraternitat per incrementar la integració.

No faré pas ara el pedant lliurant-me a l’exegesi d’aquesta cèlebre trilogia. Però sí que em demanaré on són la llibertat i la igualtat als suburbis (a França en diem quartiers i així eludim la noció d’ urbs, equivalent a ciutat ) on viu, travada per les dificultats inextricables de l’atur, de l’allotjament i del menyspreu racista, la quasi totalitat dels pocs que fan seus els arcaismes del Corà, immersos dins de la immensa multitud resignada a la precarietat d’un nivell de vida, el dels quartiers, que té poc a veure amb el de les ciutats...

Per anomenar aquesta multitud resignada, el país de la igualtat i la fraternitat ha enlairat l’apel·latiu diversitat fins a les solemnitats del dret! Són iguals, però no del tot. Són diversos. O, si us neguiteja massa la paraula, juntament amb ells, tots plegats, ells i nosaltres, fem la diversitat. Queda bé, fa bonic, el tapabruts. Un tapabruts que s’utilitza exclusivament i únicament per designar negres o moros. L’immigrat polonès, o català, o japonès, o rus, no és divers. És divers el negre i ho és el moro, per més francesos que siguin ells mateixos, els seus progenitors i els seus avis o besavis.

Siguin quins siguin el rebuig polític i moral de la matança i la impossibilitat de comprendre racionalment la monstruositat del crim, ¿n’hi ha prou amb això per donar una explicació, o almenys una interpretació cabal, de les salvatjades de divendres a la nit a París, de les del gener passat a la mateixa capital, de les de Tolosa mesos abans, d’altres d’anys enllà... i de les que, sense cap mena de dubte, aniran venint?

Evidentment, no. Amb tot, els xarlatans del Corà encarcarat tindran parròquia i parroquians al país dels droits de l’homme fins al dia en què França reeixirà a desfer-se del seu narcisisme encarcarat i resoldrà, en clau d’igualtat de debò, les... diversitats esfereïdores que malmenen en tots els nivells de la vida social aquells francesos que acumulen dos avantatges cabdals: aspecte i pell d’uns incerts colors i nivell econòmic d’una precarietat més que certa.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF