15/11/2011

Anar a l'oliva

2 min

Quan sona el despertador es pensa que és una broma de mal gust. Alguna cosa no acaba de quadrar perquè és diumenge i amb l'ull mig obert veu que encara no s'ha fet de dia. Què coi és tot aquest moviment familiar a aquestes hores? Qui ha conspirat d'amagat seu per fer-lo matinar d'aquesta manera? Qui ha esquinçat aquesta voluntat tan seva de fer el ronso eternament sota els llençols?

Mitja hora més tard tragina escales, estén les borrasses i les falca amb rocs de mida mitjana. La son que encara tenia ha marxat amb l'esquitx d'aigua gebradora que li ha escopit la branca quan ha rebut el primer cop de maneta a traïció. La mala llet ha costat una mica més de fugir però al final s'ha fos amb el solet i ha deixat pas a un estat que ja no recordava, una sensació exhilarant d'estar fent una cosa de debò, una cosa que es porta fent tota la vida i que el connecta amb els seus pares, els seu avis i probablement els seus besavis, amb els dies que era petit i la padrina patia quan el veia enfilat dalt de tot de l'oliver, amb la ràdio encesa penjada d'una branca escopint alguna cançó mal sintonitzada, incapaç de competir amb la murga de les converses i les raons de tots plegats, els acudits verds del cosí adolescent, les discussions de futbol del pare i l'oncle o els renecs del padrí quan passant sota nostre rebia a la calba un bon grapat d'olives de manera molt sospitosa.

Que coi, fa un dia que enamora i potser sí que és diumenge però ara mateix no voldria ser enlloc més, entre altres coses perquè en cap altre lloc del món ensumaria l'oloreta que arriba ara de l'arròs que està fent la mare, aquest arròs amb conill impossible de trasplantar a cap restaurant perquè deu el seu gust exquisit al lloc on està fet, aquest rafal al mig del tros on ara tots seuen afamats a punt de buidar la cassola. I demà, malauradament, serà només dilluns.

stats