'En cristiano, coño'
Mai no en va voler parlar d'allò. Cada cop que jo treia el tema feia aquell gest tan seu que els dies bons semblava una mitja rialla i els dolents una ganyota. "No em ve gaire de gust parlar-ne. Ja t'ho explicaré un altre dia". Sort que hi havia l'oncle Pau, dos anys més petit que el pare i que per aquelles curioses lleis compensatòries entre germans xerrava pels descosits. Només calia convidar-lo a fer un parell de canyetes per treure'n totes les anècdotes familiars, especialment les inconfessables.
Pel que sembla es veia venir. Diu l'oncle que quan trucaven a la porta l'àvia parava de dinar i se'l mirava amb aquella cara de "quina n'has fet, ara?" Però no el van venir a buscar a casa, es veu que el van agafar en un concert d'en Raimon a la festa major de Gràcia, quan comprava un bocinet de senyera amb una agulla de cap a un noi alt i esprimatxat. No, no n'ha volgut parlar mai del que va passar. Només sé que el van tenir tancat setanta-dues hores i que sempre que hi passem pel davant canvia de vorera. I que malgrat les hòsties que va rebre per tot arreu quan va sortir encara es va emmerdar més, amb el partit i sobretot amb el sindicat, i que es va fer un fart de córrer i de rebre cops de porra. Però no ho sé per ell. A casa no en parlava d'aquestes coses. Tampoc va dir gaire cosa quan li vaig dir que em presentava a mosso d'esquadra ni el dia aquell que vaig arribar de treballar i em va veure per primer cop uniformat.
Abans-d'ahir vaig anar-hi a dinar, com cada diumenge, amb la dona i la canalla. La mare va fer aquells canelons. Quan fèiem el cafè en sec ell va parar de remenar la cullera i em va dir: "El pitjor dia va ser el primer. ¿I saps quan em van pegar amb més ràbia? Va ser quan els vaig demanar si podia anar a pixar. Ho vaig fer en català". Feia una mitja rialla. A mi em va sortir una ganyota.
