Una cara nova

Qui m'ho havia de dir. Ell, precisament ell, que a casa es reivindica cada dia com a sinònim de desgavell hormonal. Ell que des d'aquell dia per Falles que em va demanar que no l'agarrés de la mà per anar a comprar petards només es treu el posat d'enfadat amb el món quan nota que em fa perdre els papers. Ell que després de conversar durant tres hores a l'ordinador s'arrastra fins a la taula i s'engoleix el sopar davant meu mut, sense dir ni piu o s'aguanta el riure quan nota que li arriba el rotllo de sempre sobre la responsabilitat i el respecte. Ell que domina com el millor dels experts l'art del xantatge emocional i el sublima depenent de amb qui li toque passar el cap de setmana, si amb mi o amb sa mare.

Ell, havia de ser precisament ell, amb la trucada a deshores que tant de pànic em fa sempre, fent-me agafar el cotxe esperitat i cagant-me en tot. Ell, sense veure que el veig a través de l'espill de la sala d'espera, assegut i capcot, amb l'abric aquell meu que em va furtar un dia sense demanar permís i que ja no tornarà a ser el mateix mai més. Ell, que quan alça el cap i em veu se'm tira al damunt i m'abraça ben fort, com abans, com quan era el meu nen i jo era el seu heroi. Ell, que té els ulls rojos de plorar de por i de ràbia, que malgrat no dir ni piu, com quan sopem, aquesta vegada em mira i em diu molt, em parla de ràbia i impotència i també de la vergonya que li fa que son pare el veja en aquest estat i que li fota el típic rotllo sobre la responsabilitat i el respecte. No hauria de patir, però, son pare no està per discursos. Son pare està emprenyat amb ell mateix per tants anys de renúncies. I també orgullós, ben orgullós del trau al cap i l'ull de vellut que llueix son fill. Sí, aquests desgraciats li han fet una cara nova. I és la millor cara que li ha vist mai.