12/07/2011

Com una patena

1 min

Cada cop que arribo a Londres penso que algun dia els catalans hauríem de demanar danys i perjudicis al famós poema que parla de la nostra "pobra, bruta i dissortada pàtria". Perquè, d'acord, a la lliga dels dissortats potser si que entraríem en zona Champions, però a la dels bruts us ben asseguro que n'hi ha que ens guanyen per golejada.

I és que, per alguna raó que se m'escapa, els londinencs, aquesta gent tan endreçada a l'hora d'argumentar, aquesta ciutat que fa cua ordenadament fins i tot per manifestar-se, tenen els carrers com una cova de porcs. De vegades em pregunto si alguna mà negra no ha introduït a cada llauna una substància secreta que barrejada amb l'alcohol provoca al bevedor britànic una ceguesa temporal davant de qualsevol paperera o contenidor. Autobusos, voreres, parcs i rierols suporten un volum de residus tal que si el tinguéssim a casa nostra el Síndic de Greuges dimitiria per estrès agut. Per això, poques coses et fan sentir més foraster que passejar per un carrer del Soho esquivant embolcalls i ampolles del terra amb una bossa buida de crisps i buscant una paperera que juga a fet i amagar. Ca sa nostra, bruta? Com una patena, creieu-me.

stats