"Tens un minutet?"

No hi ha manera. Només falta que ara es giri una mica de vent. Com si no fos prou complicat tot plegat, com si no fos prou difícil mirar de tancar les vies de sortida d'uns vianants esmunyedissos, fent de defensa central simpàtic al mig del carrer comercial.

Si fa memòria li costa recordar quants anys fa que dedica el seu temps al voluntariat. Des dels dies adolescents fent de monitor, en què compaginava nits de gresca amb matins engrescadors, fins l'estiu passat, quan decorava les seus socials de la ciutat amb un currículum ple de colors llampants, estades a indrets llunyans i cares i noms per sempre.

Tothom li deia que la cosa estava ben fotuda, que sobrava gent i faltava feina, però ell era optimista de mena, sabia que el trucarien i així va ser. No fa ni un mes que va enfilar passeig amunt fins que va arribar a la seu central d'una de les ONG més prestigioses del país. Quan en va sortir portava dibuixat a la cara el somriure de qui sap que ha estat escollit i dos dies mes tard la bústia d'entrada del portàtil ho va confirmar. Sí, ho havia aconseguit, ja era un d'ells. Per fi podria desenvolupar noves propostes, compartir experiències, idear projectes, fer possible la utopia.

Demà farà un mes que és al carrer, compartint cantonada, xàfecs, feina i clients amb dos mormons d'ulls clars i mirada trista. Un mes fent de llop disfressat de xai, fent de comercial agressiu arrencant signatures a les padrines despistades. Un mes escampant el mateix sermó dins un peto balder en què es llegeixen les prestigioses sigles d'una organització prou poderosa per pervertir, a canvi d'un sou escàs, els somnis de tota una generació amb ganes de canviar el món.

Un mes repetint, com un mantra, la mateixa frase tramposa: "Perdona, tens un minutet?"