16/11/2011

Riure per dintre

1 min

Mai he suportat els humoristes que es fan gràcia a ells mateixos. Em recorden els cretins aquells que en qualsevol sopar de feina et toquen al costat i s'entesten a explicar-te acudits dolents pixant-se de riure abans d'haver-los acabat.

Per això sempre he estat un fan de l'Eugenio. Pel seu posat impassible i per aquesta mirada miop que deixava entreveure un coneixement profund del sentit tragicòmic de la vida.

Eugenio no reia perquè el seu humor s'alimentava de l'absurditat quotidiana, una absurditat que probablement es bevia cada nit a les sales de festa on treballava, barrejada amb el combinat que omplia aquell got llarg i que juntament amb la cigarreta li feien sempre companyia.

Les seves històries estaven amarades d'un surrealisme que curiosament sonava molt més proper que la majoria de coetanis seus i potser per això va arrelar tant en l'imaginari de tota una generació que compartia el seu desconcert estoic i la seva perplexitat vestida de negre.

Sí, sempre he estat fan de l'Eugenio. Perquè era diferent. Perquè no reia mai, perquè quan t'explicava un acudit et feia riure, però per dintre.

stats