Quatre quilòmetres i mig
No, no he de mirar la distància recorreguda, que si ho faig vull fer més via i perdo tota la cadència. Em costa no fer-ho, avui tinc la sensació que estic destrossant el meu rècord. Que bé, tu. Mira que no ho hauria dit mai. El primer dia em pensava que m'havia d'agafar un cobriment de cor. Quina manera d'esbufegar. Fins i tot la monitora es va desvetllar de la seva becaineta i va venir a preguntar-me si em trobava bé. No, no em trobava gens bé, només calia veure'm la cara. Estava vermell com un perdigot i sota les costelles em tallava la respiració una punxada d'aquelles que quan feia gimnàstica a l'escola en dèiem flato .
Ara el dia que per peresa o pel que sigui no ho faig m'ho noto. Torno a ser el pesat neuròtic, neguitós i irritable d'abans; torno a tenir aquella sensació tan desagradable de portar les ulleres de viure amb una graduació equivocada. Sí, xiquet, paga molt la pena. Paga la pena llevar-se tan aviat i fer veure que no sents aquella veueta tan teva i tan puta que et diu: "On collons vas a aquestes hores?" Paga la pena mirar d'encabir-te el panxot dins uns pantalons Quetxua amb la goma una mica donada en un vestidor amb el terra ben xop. Paga la pena conviure amb els crits gairebé pornogràfics dels aixecapeses i empassar-se aquesta música per a idiotes que surt dels altaveus a un volum infernal, aquest "xunta-xunta" infame que ofèn de tan dolent que és.
Ai, sí, l'única pega és que estigui tan lluny, haver d'agafar el cotxe fins a arribar aquí i repassar la gasolina que em gasto al cap del mes. Com si no fos prou cara, la mensualitat. Mira, ja sona l'alarma, ja puc baixar de la cinta i fer-me una bona dutxa. A veure? Ostres, que bé. Ho sabia. He batut el meu rècord. Quatre quilòmetres i mig. Mira, és exactament la distància des de casa fins aquí al gimnàs. Quina gràcia, no?
