'Ocho y medio'

Ja s'ho veia venir, la sala és plena de gom a gom. Collons de crisi, de dia tothom està ben fotut però quan arriba la nit sembla que ressuscitin. Res, tu, serà qüestió de demanar un gintoniquet per treure's el disgust i assumir que veurà el concert darrere de tot. Triga una mica a tenir-lo a les mans, gràcies a una cambrera molt escotada i molt antipàtica que, com totes les cambreres del món, es distreu fent-la sentir molt invisible. Quan torna de la barra busca el seu metre quadrat en un racó i dedica el primer glop a la cangur que ha arribat tard i a la seva mania de canviar d'opinió sobre el seu vestuari un minut abans de sortir. Ara se n'adona que va massa mudada.

Quan ell surt tot el que veu són els seus cabells mal rentats que li tapen la cara i un nas llarg i vermell. Mira que tenia ganes de sentir-lo però passen les cançons i la cosa no millora. Davant seu hi ha dos exjugadors de bàsquet fent fotos desenfocades amb l'iPhone de manera compulsiva i al seu darrere sent dues cotorres que s'estan explicant la vida com si fossin encara a la perruqueria. No pot més. N'està tan farta que empassant-se la vergonya decideix tirar endavant, fent camí a cops de colze. Quan ja no pot més té un moment de dubte. No es pot moure, està ben enxubada i si li ve el pipí haurà de repartir uns quants mastegots per arribar al lavabo.

I llavors se'l mira, just quan reconeix la cançó que comença a tocar. I el té tan a prop que fins i tot li nota les ulleres de mal dormit. I en sec ja no se sent enxubada ni massa mudada ni emprenyada amb tothom. S'està bevent la cançó, sentint-la a la boca de l'estómac, cantant fluixet, com la gent del seu voltant, aquesta lletra tan trista que parla de goteres d'aigua grisa i d'ocells morts i del mal que fa enyorar el que mai més es tindrà. I quan s'acaba està plorant però és tan feliç que ni se n'ha adonat.