No és difícil imaginar com es podia sentir Vladímir Putin fa exactament 25 anys. Milers de fugitius de la RDA concentrats a Hongria travessaven la frontera amb Àustria i provocaven una sacsejada que culminaria amb la caiguda del Mur de Berlín. Vladímir Putin, un jove i prestigiós agent del KGB, operava a Dresden, on va ser testimoni -destruint proves i salvant documents- de l’ensorrament del món en què s’havia format. Probablement en aquella tardor del 1989 es gestaria en el marc mental de Putin allò que el professor britànic Timothy Garton Ash en diu la “doctrina del ressentiment”. És a dir, l’ànsia de venjar la destrucció d’un imperi i d’una societat que representava promesa de redempció.
Ash en detectaria indicis en un discurs de Putin l’any 1994 quan era vicealcalde de Sant Petersburg. Putin es dolia de la desintegració de l’URSS i de com 25 milions de russos havien quedat fora de les fronteres de la mare pàtria.
El segon símptoma de les seves futures intencions és captat a Moscou, quan un reduït grup de diputats encapçalats pel líder comunista Guennadi Ziugànov proposen un brindis a la memòria de Stalin. I Putin, que acaba de ser investit primer ministre, accepta satisfet. Era el 21 de desembre del 1999 i es complia la profecia que un any i mig abans formulava Andrei Gratxov, l’últim portaveu de la presidència de l’URSS. Explica Gratxov, en clau de metàfora, que no és pas cert que Stalin hagués nascut a Gori, a Geòrgia, el 1878, i morís a Moscou el 1953. Stalin hauria estat la reencarnació d’una pulsió malvada de la vida russa que no trigaria a tornar-se a reencarnar.
Símptomes en tres temps
Gratxov ho anunciava l’estiu del 1989 i al cap d’un any Putin començava a perfilar-se com el pròxim home fort de Rússia. I, un cop va apartar del mig els polítics i els oligarques que podien fer-li nosa, va restablir l’himne soviètic i va trobar un lloc d’honor en la litúrgia militar per a la bandera roja amb la falç i el martell. El tercer símptoma que el ressentiment avança l’escenifica a la cimera del G-8 el juliol del 2006. “La desaparició de l’URSS és la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX”, diu el president rus davant la perplexitat dels caps d’estat i primers ministres assistents. Al cap d’uns dies el filòsof francès André Glucksmann es pregunta: “¿Seria imaginable Angela Merkel fent el petarrell per la caiguda del III Reich? Impossible, oi? I tanmateix a Mosocu ho diuen seriosament”. Però el 2006 pertany encara a l’etapa dolça de Putin: fortes pujades del PIB per l’augment dels preus del gas i del petroli; no es presenta a les presidencials del 2008, i sembla que el tàndem amb Dmitri Medvédev prepara l’aterratge d’un recanvi liberal. Almenys això és el que es vol creure en esferes de la UE i dels EUA. Però no. El setembre del 2011 Putin anuncia que el recanvi és ell i només ell i insinua la intenció de manar fins al 2024 i de rescatar l’imperi.
El setembre del 1993, al final d’una entrevista -ja fora de gravació- l’ideòleg de la perestroika, Aleksandr Iàkovlev, em preguntava dolgut que què li passava a Occident amb Rússia. Que per què la humiliaven tant, fins i tot un cop liquidat l’imperi del mal. ¿Costava tant ajudar, concedint-li un Pla Marshall? Però no. Volien gaudir escenificant la derrota, la humiliació, la rendició incondicional. I tard o d’hora allò tindria conseqüències, em va dir Iàkovlev, premonitòriament, aquell dia de tardor del 1993.
