OBSERVATORI DE L’EST

Orbán, Heineken i l’etnicisme

Proclamant davant la Cambra de Comerç de Budapest que “l’homogeneïtat ètnica és un factor de creixement econòmic”, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha fet un pas més en les seves formulacions ultranacionalistes, col·locant la identitat ètnica per damunt de la identitat ciutadana. I per demostrar que ja s’hi ha posat, Orbán ha anunciat sancions contra l’empresa Heineken, a qui acusa de voler imposar la seva cervesa en contra de les cerveses hongareses que es beuen a la regió romanesa de Transsilvània, on viu una nombrosa minoria hongaresa. Orbán fins i tot assenyala que l’emblema de Heineken, una estrella de cinc punxes, sintonitza amb els símbols del totalitarisme comunista. Es veia venir. La crisi dels refugiats i l’estigmatització del que és diferent com a amenaça representen per a Orbán la tempesta perfecta que li dona l’oportunitat -creu ell- de consolidar-se al poder almenys durant una dècada. Els fràgils mitjans opositors no paren d’alertar que la retòrica nacionalista de Viktor Orbán sintonitza amb la de les dictadures dels anys 30, i que l’homogeneïtat que evoca són deliris que tenen poc a veure amb la realitat de la societat hongaresa. Però cal tenir en compte que, quan parla en clau ètnica, la dreta hongaresa no està pensant només en una pàtria lingüísticament uniforme dins de les actuals fronteres, sinó en unes altres fronteres: les modificades pel Tractat del Trianon després de la Primera Guerra Mundial pel qual Hongria va perdre el 72% del territori, i més de vint milions d’hongaresos van passar a ser ciutadans d’Àustria, Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia. El març del 1990, durant la campanya de les primeres eleccions democràtiques hongareses després de la caiguda del comunisme, les referències a l’Hongria humiliada el 1920 es podien sentir amb intensitat tant als debats de la dreta com als de l’esquerra. I recordo que la principal assessora del dirigent socialista Gyula Horn no es va estar de dir sense complexos que Hongria no podria ser un país normal fins que no fos compensada pel que li van prendre al Trianon. La pulsió ètnica s’intuïa prou transversal.

Una llei premonitòria

No va ser gens estrany, doncs, que durant el seu primer mandat com a primer ministre entre el 1998 i el 2002 Viktor Orbán engegués l’anomenada llei de facilitats, que reconeixia als hongaresos d’origen -alhora ciutadans d’altres estats- un seguit de drets i ajudes -educació, sanitat, transport- que assumia el govern de Budapest. La llei va néixer dèbil a causa dels tocs d’alerta de la Comissió de Venècia, que veia una anomalia que en estats de la futura UE -els països de l’Est estaven a punt d’incorporar-s’hi- la ciutadania estatal hagués de cohabitar amb una altra de matriu ètnica. La llei amb prou feines va funcionar, però va ser premonitòria, i el seu esperit, ampliat -i pel qual poden votar a Hongria els hongaresos ciutadans d’altres països-, Viktor Orbán el va incorporar a la Constitució que es va fer a mida el 2012 després d’aconseguir la supermajoria absoluta al Parlament. Orbán aprofitarà la incertesa i la debilitat de la UE per potenciar l’etnicisme. I en això podrà entendre’s amb Vladímir Putin cada cop que el Kremlin refermi la legitimitat de l’annexió de Crimea o la identitat russa del Donbass. De la mateixa manera que per a Putin l’ensorrament de l’URSS ha sigut la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX, Orbán sap el país que té i quines vísceres es remouen quan parla del Tractat del Trianon, de l’homogeneïtat ètnica i de la necessitat de desfer-se de la cervesa Heineken.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF