En plena crisi de l'URSS, Ielena Bonner, la dona d'Andrei Sàkharov, va dir que el líder que guanyés Moscou s'enduria darrere seu tot Rússia. I va ser Borís Ieltsin qui va encarnar la profecia en arribar a gairebé el 90% dels vots en un dels escons claus de Moscou en les primeres eleccions pluralistes del 1989.
Aleksei Navalni no s'ha endut l'alcaldia de la capital, però el 27% dels vots aconseguits en aquesta situació de democràcia vigilada constaten com el règim de Putin ha hagut de tolerar Navalni per poder donar un mínim de legitimitat a les eleccions locals de Moscou. Emergit durant les mobilitzacions de final del 2011 i de la primavera del 2012, Navalni es perfila com a líder opositor capaç d'endur-se darrere seu potser no tot Rússia, però sí la que utilitza internet, pot viatjar, no enyora gens el passat soviètic i aspira a encapçalar la revolució democràtica de classes mitjanes que el país encara té pendent. El mateix que s'esperava de Ieltsin, però que aquell aparàtxik primitiu de gran olfacte polític no va saber engegar en quedar atrapat en els contorns més viscosos del poder. Navalni sap tot això i n'està vacunat. I sap també que, com el Ieltsin del 1989, ell simbolitza el futur en una Rússia que venera els perseguits.
Tot i que el poder el té en el punt de mira per desprestigiar-lo amb suposats afers de corrupció, Navalni representa un punt d'inflexió en el procés de reconfiguració de l'oposició democràtica al putinisme. El bloguer i advocat -ara com ara amb la condemna de cinc anys de presó suspesa- ha passat per damunt de les aspiracions de lideratge de personatges com Borís Nemtsov i Mikhaïl Kassiànov, aquests sí esquitxats per la gran festa neoliberal ieltsinista. També ha sabut arraconar el liberalisme progressista i ètic del grup Iabloko, de Grigori Iavlinski.
Dos carismes ascendents
És prou versemblant que el lideratge d'Aleksei Navalni hagi de compartir espai amb un altre carisma fins ara recobert d'ombres com és el de Mikhaïl Khodorkovski, l'exoligarca empresonat. Nalvalni, que ha encapçalat manifestacions per exigir-ne la llibertat, imagina que quan Khodorkovski surti al carrer, l'agost del 2014, serà inevitable que bona part de la societat russa i dels mitjans de comunicació comencin a fer comparacions entre els dos homes. Mai no es van conèixer i caldria fer un complicat exercici de suposicions sobre les relacions de futur entre Navalni i Khodorkovski. A més: coincidiran tots dos en llibertat? Ingressarà Navalni a la presó? Fabricarà Putin algun nou procés per impedir l'excarceració de Khodorkovski? Es pot permetre l'amo del Kremlin que tots dos siguin al carrer? Seran aliats o adversaris?
Tot i que no podrà esborrar el seu passat de magnat i beneficiari de la subhasta de l'URSS a preu de saldo, Khodorkovski tindrà a favor haver purgat a la presó i haver esdevingut un home de gran fortalesa moral. La seva absència/presència entre reixes crea expectatives com les va crear Nelson Mandela. Khodorkovski en tindria prou aspirant a un lideratge social, m'assegura el seu portaveu, Maxim Dbar. Però l'advocada Karinna Moskalenko està convençuda que la història l'empeny i que, tant si li agrada com si no, la gent exigirà que lideri políticament. Podria arribar a primer ministre, em diu Moskalenko. I puntualitza irònicament que és el màxim a què pot aspirar a Rússia un líder polític d'origen jueu. Aleshores potser sí que Navalni podria accedir a la presidència, al Kremlin -que abans hauria de quedar vacant-. L'episodi immediat és saber com i quan caurà Putin.
