DISCRIMINACIÓ

Crits, cops, grades i armaris

El futbol a Espanya està empeltat d’homofòbia, cridanera o latent, i només al Regne Unit comença a detectar-se reflexió i un tímid diàleg

“Crec que anem cap a un procés de desarmarització del futbol gradual, tranquil, però molt lent”. Ho anuncia el vicepresident de Panteres Grogues, l’associació gai encarregada d’organitzar el Pride de Barcelona d’aquest 2017, Màrius Tomé, que havia coordinat la secció de futbol masculí dels Panteres. Percep el Pride 2017 com una gran oportunitat contra l’homofòbia en l’esport, sobretot en el futbol, el seu esport preferit. L’optimisme de Tomé connecta amb el que van generar els últims Jocs Olímpics, els de Rio de Janeiro, els més gais de la història: fins a 45 atletes van deixar clara la seva condició homosexual. Als Jocs de Londres del 2012 havien sigut 22 atletes, i a Pequín el 2008, només 12. “Cada cop hi haurà més atletes homosexuals expressant-se amb una total naturalitat”, augura, i afegeix: “Podrien acabar sortint de l’armari jugadors de Primera Divisió, el futbol anglès ja està fent passos”.

L’Arsenal ha sigut el primer equip que ha acceptat un grup de seguidors homosexuals -els Gay Gooners- i el United i el Chelsea també en preparen. I altres clubs com el Liverpool i el Tottenham han declarat la guerra a l’homofòbia. La Cambra dels Comuns del Regne Unit ha reconegut que l’homofòbia en l’esport és molt més intensa que en altres esferes socials, i una comissió parlamentària ha començat a emetre un seguit de recomanacions antihomòfobes sota l’imperatiu “Tolerància zero”. El futbol britànic viu un procés de presa de consciència, en el qual es reivindica la figura de Justin Fashanu, el jugador anglès de Primera Divisió que es va suïcidar el 1991 en no haver pogut suportar una campanya d’homofòbia desencadenada en contra seu. “Si algun jugador anglès de Primera sortís de l’armari podria ser el detonant d’un gran esclat. Seria una bomba”, insisteix Màrius Tomé.

El primer a donar la cara

“No, no crec que ningú de l’elit del futbol espanyol surti de l’armari aviat. Aquí en tenim per temps”. Ho proclama entre realista i resignat Jesús Tomillero, que ha sigut el primer àrbitre col·legiat de l’Estat que ha gosat desafiar l’establishment del futbol sortint de l’armari. Era l’any 2015 i aquest jove andalús de La Línea de la Concepción només tenia 21 anys. El març del 2016, arbitrant un partit de Tercera entre el Peña Madridista Lienense i el Mirador CDMS, va ser sotmès a una autèntica persecució amb el crit “Maricon!” Pocs com Tomillero han patit tant l’homofòbia al futbol, i pocs també s’hi estan encarant.

El seu cas ha fet la volta al món, apareixent en mitjans europeus però també als EUA, Mèxic i fins i tot la Xina. Va rebre el suport de la UGT i de Panteres Grogues. A Barcelona va rebre també mostres de solidaritat: la més sonada l’octubre del 2016, quan va ser convidat a la llotja del Camp Nou per seguir el partit Barça-Granada.

Avui Tomillero impulsa Roja Directa Andalucía, una associació de lluita contra l’homofòbia al futbol. Defensa a ultrança la llei de l’esport a Espanya, un projecte que garanteixi els drets dels esportistes homosexuals contra l’homofòbia. La proposta, explica, no fa cap gràcia al nucli dur del PP ni a l’entorn de clubs com el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid, que no volen contrariar ni els socis ni l’afició que omple les grades.

No tot s’hi val

Jesús Tomillero recorda un fet especialment humiliant per a ell: “A alguns dels autors de les agressions que vaig patir els van posar una multa que no va arribar al 50 euros: ser homòfob a les grades d’aquest país surt molt barat”. Baratíssim, tenint en compte que l’anglès Andre Gray, davanter del Burnley, ha hagut de pagar 30.000 euros de multa per fer piulades homòfobes. Màrius Tomé va a l’arrel del problema: “Com més violent és un esport, més violència genera. La del futbol és la més clara. La del bàsquet podria ser la segona després del futbol”. La UFEC -la Unió de Federacions Esportives Catalanes- vol apaivagar les grades, una feina que no serà fàcil. “N’hi ha que pensen que s’ho poden permetre tot. Que tot és normal -apunta Tomé-. Insulten l’àrbitre i els contraris quan el partit ni ha començat. I et diuen: «Ep, que no els peguem, que només cridem. Però cridar i insultar també és violència»”.

“Més enllà de la por hi ha la llibertat”. És la frase amb què Jesús Tomillero encapçala el seu blog, en què explica la seva vivència: “Una por profunda afecta tant els gais armaritzats com molts dels heteros que estan en contra de l’homofòbia, que pateixen quan veuen les agressions però no es mullen. Miren cap a una altra banda per por que se’ls maltracti com se’ns maltracta a nosaltres. O perquè no es pensin que ells també són «maricons». Amb tot, tornaria fer el que he fet”, sosté Tomillero. “De debò que ha valgut la pena”.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF