Europa i la Xina agafen les regnes climàtiques

Durant l'Assemblea General de les Nacions Unides d'enguany, els representants del mercat únic més gran de món i de la segona economia més gran del món van posar les seves cartes sobre la taula pel que fa al clima. Tant la Unió Europea com la Xina s'han compromès a assolir emissions de diòxid de carboni zero, creant així un terreny comú per a una cooperació profunda.

Esclar que aquests compromisos hauran d'estar recolzats en polítiques concretes. Però ni el president xinès Xi Jinping, ni la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, són coneguts per fer declaracions importants sense deliberació prèvia. Si estableixen un objectiu concret, això vol dir que tenen certa idea de com aconseguir-lo.

No serà fàcil per als 27 estats membres de la UE arribar a un acord per reduir les emissions de manera més ambiciosa abans del 2030, a fi d'acostar-se al seu compromís d'aconseguir una empremta de carboni zero l'any 2050. Els líders europeus són molt conscients dels interessos creats que estan disposats a oposar-se al nou objectiu. Tampoc és fàcil per als líders de la Xina anunciar que el seu país arribarà al seu pic d'emissions abans de l'any 2030 i a la neutralitat de carboni al 2060. Reorientar una economia tan gran com la de la Xina no és cap minúcia. No obstant, les dues potències reconeixen que la realitat del canvi climàtic fa inevitable una transició econòmica, i que qui es mobilitzi primer tindrà un important avantatge competitiu durant les pròximes dècades.

La transformació total d'una economia a la velocitat necessària per reduir les emissions nacionals en consonància amb l'Acord Climàtic de París del 2015 requerirà un lideratge fort i distribuït, que ja s'albira. Els països, les regions, les ciutats i els principals agents empresarials i financers han començat a establir els seus propis objectius. Cinc anys després de la signatura de l'Acord de París, aquests compromisos indiquen que s'està construint una massa crítica. Els líders xinesos i europeus reconeixen que és el moment de seguir endavant amb plans d'acció concrets i detallats.

No hi ha un pla únic. Alguns són sobre temes relatius als canvis tecnològics, però moltes altres transicions necessitaran que els ciutadans se n'apropiïn, que es posi èmfasi en la restauració de la natura o s'utilitzi un abordatge sistèmic.

Per la seva banda, la Xina haurà de traçar una estratègia a llarg termini amb fites específiques per aconseguir el seu objectiu el 2060. És necessari comptar amb un pla d'aquest tipus per garantir que la presa de decisions a curt termini sigui coherent amb les trajectòries de desenvolupament de més llarg termini de la Xina. En cas contrari, és massa fàcil seguir retardant indefinidament l'abordatge del problema. Per a la Xina, els punts de referència clau inclouen arribar al màxim d'emissions de CO2 el 2025, fixar objectius d'intensitat de carboni més ambiciosos (reducció del 70-75%), metes respecte als combustibles no fòssils i metes per a la reducció del consum intern de carbó. Que la Xina pugui posar fi a la construcció i al finançament de noves instal·lacions de carbó -tant al seu país com a l'estranger- serà una prova de crucial importància.

Afortunadament, a part de l'impacte destructiu que el carbó té sobre el clima, ja no és econòmicament viable. Només el 2019, la generació d'energia a partir de carbó va caure un 24% a la UE i un 16% als Estats Units, cosa que la va reduir a la meitat des dels nivells del 2007. A la mateixa Xina, gairebé el 60% de l'enorme capacitat de carbó del país està funcionant amb pèrdues, fet que dona al govern totes les raons per ampliar el seu lideratge mundial en matèria d'energia solar i eòlica i utilitzar el seu abast internacional per impulsar les energies renovables més enllà de les seves fronteres.

Com la Xina, la UE també haurà de demostrar com pot assolir els seus objectius a llarg termini. La Comissió Europea ha determinat que serà necessària -com a mínim- una reducció del 55% de les emissions d'aquí a l'any 2030 per assolir el seu objectiu de neutralitat de carboni. Ara li cal el suport dels 27 estats membres. El Parlament Europeu ha demanat un objectiu del 60%. Com més aviat s'arribi a un acord, més grans seran les possibilitats que la UE faci un salt endavant.

Si la Xina i la UE arriben als seus pròxims punts de referència importants, les implicacions mundials seran àmplies i profundes. La Xina, la fàbrica del món, va ser el principal exportador i el tercer principal importador el 2018. Si estableix normes més sostenibles i aconsegueix l'esforç de tota la societat per assolir el seu objectiu de zero emissions, pot propiciar canvis significatius en les cadenes de subministrament que abasten el Brasil, Austràlia i Indonèsia, així com regions senceres, que van des de l'Àfrica fins a l'Orient Mitjà. En poques paraules, els governs del món hauran de tornar a avaluar els seus plans econòmics a llarg termini.

L'anunci de la Xina, després de les converses amb la UE, també ens recorda el paper vital que ha d'exercir la diplomàcia. La cooperació internacional continua sent possible i continua oferint beneficis profunds per als que s'hi involucren.

Independentment de la rapidesa amb què els Estats Units puguin tornar a la comunitat internacional, la trajectòria mundial està clarament delineada. La neutralitat de carboni és el destí, i tots els líders farien bé de traçar els camins que hauran de recórrer com correspon per arribar a aquesta destinació.

Laurence Tubiana és exambaixadora de França a la Convenció Marc de l'ONU sobre el canvi climàtic, directora executiva de la Fundació Europea pel Clima i professora a Sciences Po

Traducció: Anna Moyà

Copyright Project Syndicate