09/12/2011

Bach, un supervivent

4 min
Bach, un supervivent

Quan tenia quinze anys, mentre passejava pel jardí de casa seva, en els suburbis de Ciutat del Cap, Coetzee va sentir una música a la casa del costat i es va quedar esglaiat per les sensacions que li va produir la peça. Era un enregistrament d'El clave ben temperat de Bach, una obra que, en aquell moment, Coetzee només reconeix com a música clàssica, sense saber-ne autor ni títol, que no esbrinaria fins un temps després. Va ser, en el seu moment, una obra revolucionària. Un dels dogmes de la música en temps de Bach marcava que els claves s'afinessin segons les relacions matemàtiques de l'escala. Per contra, Bach va decidir-se a adoptar un sistema netament empíric -usat encara en l'actualitat- que igualava les entonacions. Sempre m'ha semblat remarcable la seva doble dimensió d'obra que fa present l'harmonia en la combinatòria musical per afinar l'instrument en un procés metòdic i constant i que, això no obstant, permet l'aparició de la música en un autèntic procés de construcció amb constriccions.

Però Coetzee no sabia res de tot això. En la seva família no hi havia tradició musical, ni tampoc es formaven musicalment els nens a les escoles a les quals ell es va formar. De tota manera, tot va canviar per a ell després d'aquella tarda en què, per atzar, va escoltar Bach. Era la primera vegada que rebia l'impacte del clàssic, i aquell record li va servir per fer-se algunes preguntes. ¿Va ser Bach qui li parlava a través de les profunditats del temps per la qualitat de la seva música o era una cosa molt més prosaica: una mera elecció simbòlica, que va fer decantar Coetzee per l'alta cultura europea com una forma d'escapar del lloc que ocupava i de la seva classe social? ¿Va ser una experiència estètica genuïna o la simple manifestació d'un interès material? Totes aquestes preguntes poden resumir-se en una: ¿Bach sempre va ser considerat un clàssic de la música? Durant l'última etapa de la seva vida professional va ser injuriat en un article publicat per un alumne seu, J.A. Scheibe, que l'acusava de fer una música inflada, fosca, llastada per la laboriositat i l'esforç, unes característiques que s'oposaven frontalment a la naturalitat i la senzillesa que ell propugnava per a un nou tipus de música que havia de donar preponderància al sentiment per sobre de l'intel·lecte, i que havia de valorar la unitat i la claredat per sobre de qualsevol artifici tècnic. L'article de Scheibe va ser el cop de gràcia per a Bach. Progressivament, la seva música va deixar de sentir-se fins a desaparèixer gairebé del tot, només mantinguda en cercles de músics professionals (Mozart, Haydn i el mateix Mendelssohn van formar part d'aquest cercle). Així doncs, com es va convertir en el que és avui dia? En la introducció del primer llibre sobre Bach, La vida, art i obres de J.S. Bach. Per als admiradors patriòtics de l'art musical genuí (1802), s'hi aprecien clarament els motius de la seva rehabilitació: "Aquest gran home va ser un alemany. Enorgulleix-te d'ell, pàtria alemanya. La seva feina és un patrimoni nacional d'inestimable valor que no admet comparació amb el d'una altra nació". Gairebé un segle després del famós manifest de Scheibe, Mendelssohn va dirigir les representacions de La passió segons Sant Mateu a Berlín, i Bach, versionat, va entusiasmar. Per fi es completava definitivament la recuperació del músic.

Molts d'aquests aspectes polítics i ideològics que van servir per rehabilitar Bach, almenys al principi, s'han oblidat avui, però és capital identificar-los, perquè són els que ens permeten comprendre el passat com una força modeladora del nostre present, i, en darrer terme, reconèixer que els clàssics estan, també, històricament constituïts. Ara bé, ¿aquest relat debilita la transcendència d'aquell moment que Coetzee va experimentar al jardí quan era nen, i la nostra noció del clàssic com a quelcom d'etern? Coetzee respon que de cap manera. L'obra perdura a través de les èpoques pel seu propi valor. Gràcies a això, Bach va sobreviure a l'època de Scheibe i fins i tot a aquest regal enverinat que va suposar que els sectors nacionalistes de la pàtria alemanya el triessin com a estendard de les seves tesis polítiques durant la seva recuperació en el segle XIX. Podríem recuperar desenes d'exemples anàlegs al de Bach però, tornarem amb Coetzee a aquell moment del 1955 per respondre, per fi, a la pregunta: ¿la seva reacció en escoltar Bach es va deure a una qualitat innata de la música o va ser una elecció cultural interessada? La seva conclusió és optimista: Bach, el "clàssic", se li va aparèixer com un valor musical atemporal. El clàssic sobreviu, per adverses que siguin les circumstàncies, perquè hi ha generacions de persones que no es poden permetre ignorar-lo. El clave ben temperatés una obra grandiosa que, amb el cicle dels 48 (fent referència als 48 parells de preludis i fugues, 96 peces en total, cadascuna en una tonalitat diferent -12 en clau menor i 12 en clau major-), representa la primera aplicació completa dels moderns principis de l'harmonia. És una enciclopèdia d'estils i llenguatges musicals des del motet del Renaixement fins a les maneres franceses. La fuga n'és l'element central, una forma que estava en desús quan Bach la va recuperar, defensant una forma venerable i demostrant que podia barrejar-se amb els nous estils. Ho va aconseguir. Per això Coetzee va reaccionar-hi. Perquè és un festí d'eines i tècniques i representa la summa del Barroc. Escoltin-ne el deliciós preludi. No se'n penediran!

stats