Tota una vida de violències

L’assassinat masclista als setanta, vuitanta anys no és fruit d’un arravatament. En cap cas no ho és, sinó que és el resultat d’una violència estructural

A l’agost, una dona de 78 anys apunyalada pel marit, de 82; al setembre, una dona de 71 assassinada pel marit, de 81. En casos de violència masclista en la vellesa la societat rebufa consternada i també sorpresa. “Com pot ser, en aquelles edats”.

L’estiu del 2017 vaig escriure un reportatge sobre la cura, específicament sobre la cura i la dependència en la vellesa, per a la revista Feminisme(s) de Crític. Les dones grans es queden soles i en situació de pobresa molt més sovint que els homes perquè s’han dedicat a cuidar dels altres. En les conclusions presentava la necessitat de replantejar-nos les relacions que tenim al llarg de la vida, l’estil de vida, l’organització social i la convivència, a més del repartiment de les tasques de cura en les diferents etapes vitals. Les relacions de gènere en què s’ha basat la nostra societat, a més de carregar les dones amb les tasques domèstiques, reproductives o de cura durant tota la vida, les mata, literalment. En aquell reportatge no abordava específicament aquesta relació entre les condicions en les quals arriben les dones a la vellesa i la violència masclista.

Davant l’assassinat d’una dona d’edat avançada sempre m’esgarrifo de pensar com va ser la seva vida anterior a l’atac mortal. Com vaig estremir-me ahir a l’estació de tren de Passeig de Gràcia, on vaig ser testimoni d’una escena del que ara es diu micromasclisme però que és el masclisme violent de tota la vida.

Jo caminava cap a l’escala per baixar a la via quan va arribar-me una escopinada sonora: “ Estás amargada ”. De reüll vaig veure dues persones grans esperant l’ascensor. Què venia abans d’aquell exabrupte? No ho sé. El silenci de després sí que el vaig sentir. Un silenci de forat negre que xucla tot el que digui la veu del mascle. Aquest to i aquest embut al buit els conec d’altres circumstàncies, amb altres protagonistes (jo mateixa, fa anys). A baix a l’andana, ja m’havia pogut espolsar la impressió i mirava el Twitter mentre esperava el tren quan un altre dard verinós “ ¡Tú no ves nada! ” va clavar-se’m fred i vaig aixecar el cap. Un home gran passava per davant meu, una dona el seguia. Més silenci.

L’assassinat masclista als setanta, vuitanta anys no és fruit d’un arravatament. En cap cas no ho és, sinó que és el resultat d’una violència estructural, encara que als mitjans costa que se n’informi així. La vellesa és el final terrorífic d’una acumulació de menyspreus, oprobis, desconsideracions en relacions tòxiques que han durat dècades; de l’anul·lació personal consentida per una moral, sí, moral, que ha imposat -i continua intentant-ho- com s’ha de viure, què vol dir el matrimoni, ser bona muller, bona mare, una dona com cal.

La violència mortal vers dones grans a mans dels seus marits és fruit d’un cúmul de violències en tots els àmbits que els ha adjudicat les tasques de cura, les ha fet completament invisibles i els ha impedit pensar qui les cuidaria a elles.

Les dones som valentes, fortes, sofertes. Les àvies i besàvies, les mares, ho són molt. Aquests meravellosos valors veritables acaben sent la nostra perdició perquè el patriarcat els utilitza per parar-nos una trampa terrible: aïllar-nos. Les dones tendim a ser més autònomes i el sistema ens ho retorna amb abandonament. Tu t’ho cuines, tu t’ho menges, fins a l’últim extrem. Tantes dones, al cap dels anys, van a parar a un lloc del qual és molt difícil sortir. La soledat.

Quan Anna Gabriel -perquè va ser ella, però també ho pensem i diem moltes d’altres- va parlar de la tribu, molts se li van llançar al coll, burletes, sense saber que tenir una xarxa de suport de cura és essencial. O precisament van desacreditar-la perquè ho saben i ens volen seguir apartant de la comunitat, del que ens farà no només sobreviure, sinó viure bé.

El treball de cura, totes les feines que fan possible la continuïtat i sostenibilitat de la vida humana, s’ha assignat històricament a les dones, s’ha menystingut, apartat de la vida social, ignorat en les anàlisis i estratègies macroeconòmiques i les planificacions pressupostàries. Aquest fet té conseqüències no només en la salut de les dones, que viuen més anys però arriben a velles més soles i en pitjors condicions econòmiques, sinó en la violència que suporten, que en els casos més extrems les mata violentament.

Organitzar socialment les cures és tan urgent com garantir el dret de totes les dones de totes les edats a viure sense violència.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF