La Manada en exclusiva

L’alliberament de la Manada esclatava com un nou xoc de trens entre els dos models de justícia, el patriarcal i el que incorpora la perspectiva de gènere i els drets humans. La caverna judicial tornava a imposar-se, ignorant referents internacionals com el cas Sahide Goeckce contra Àustria del 2007, en què el Comitè per a l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) ja va dictaminar que els drets processals dels investigats per exercir violències masclistes no es podien avantposar als drets fonamentals de les dones perjudicades.

Des del podi d’una pretesa “neutralitat” que no fa més que reproduir discriminació envers les dones, els magistrats esgrimien arguments fútils per desterrar el patent risc de fugida i de reiteració delictiva. El fet de constituir un grup amb un modus operandi delictiu sostingut en el temps, el fet d’haver estat condemnats a 9 anys -una condemna que es pot incrementar via recurs- i el fet d’estar pendents del procés de Pozoblanco, no eren prou. La manca de perspectiva de gènere ha fet que no es posessin al centre els drets de la supervivent, obviant que una de les causes legals de la presó provisional és evitar que s’atempti contra els drets de la víctima, com la seva seguretat, llibertat deambulatòria, benestar emocional, dignitat o intimitat. Aquest argument central es despatxava amb un parell de paràgrafs.

La llibertat s’acordava a canvi d’imposar unes dèbils mesures asseguradores, fins i tot avantatjoses per als condemnats, que podran voltar per tot l’Estat, mentre que la víctima haurà de romandre clausurada a Madrid. Però el més greu de tot és que l’estada en llibertat no se supedita al compliment de cap obligació específica de no causar més mal a la perjudicada. S’adopta la llibertat tot i l’evident risc que els condemnats incrementin el dany infligit a la jove, sabent que el guàrdia civil condemnat ja ha publicat una carta desafiant al digital Tribuna de Cartagena i que la noia, durant el procés, ha hagut de denunciar amenaces i intimidacions. La negligència de la resolució es corroborava dijous en saber-se que el guàrdia civil condemnat mirava d’obtenir un nou passaport.

Seguidament a la llibertat, s’ha començat a especular sobre les sucoses entrevistes que els condemnats concediran als mitjans de comunicació. Tot plegat augura un festí comunicatiu que donarà ales a la vendetta discursiva dels integrants de la Manada i al hooliganisme del masclisme depredador. Es reivindicaran com les autèntiques víctimes d’una injusta caça de bruixes judicial i social en nom de la igualtat. Els carronyaires de successos que els donaran cobertura al·legaran el dret a informar i a la llibertat d’expressió. I tindran raó, però en una mesura molt acotada.

Efectivament, el cas de la Manada, i les violències sexuals per extensió, és un tema d’interès públic, i els seus integrants tenen dret a exposar el seu relat i a qüestionar la sentència i la gestió política del cas. Però els límits a la seva llibertat d’expressió no es podran contemplar com un simple conflicte entre particulars, entre el dret d’algú a expressar-se i el dret d’un altre a l’honorabilitat. Aquí el prisma és el del deure dels poders públics de prevenir qualsevol violència i discriminació envers les dones o la seva apologia.

El Conveni d’Istanbul del 2011 sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones -que és vinculant per a l’estat espanyol- concep com una forma de violència el fet d’infligir-nos patiment psíquic, coacció o qualsevol forma de restricció de les nostres llibertats. Concretament, obliga els jutges a desplegar la diligència deguda per protegir de tota violència la supervivent/víctima durant totes les fases del procediment, a valorar degudament els riscos envers la víctima i a evitar la seva victimització secundària. A escala estatal, la llei de l’Estatut de la Víctima del 2015 també obliga els jutges a assegurar la protecció de la seva integritat física i psíquica durant tot el procediment. No es tracta d’una qüestió de sensibilitat o d’empatia. Aquelles explícites obligacions converteixen els magistrats navarresos en garants del benestar de la noia i, per tant, en responsables dels danys directes o indirectes que els condemnats puguin causar-li.

Més enllà de qüestions d’ètica professional, els mitjans de comunicació també tindran la seva quota de responsabilitat. Lleis com l’estatal del 2004 contra les violències de gènere, la del 2007 d’igualtat i el mateix Conveni d’Istanbul prohibeixen que la difusió d’informacions relatives a les violències envers les dones es faci sense garantir la defensa dels drets humans, la llibertat i la dignitat de les dones. Les lleis sectorials com la del 2002 de prestació de serveis digitals o la del 2010 de comunicació audiovisual estableixen el seu compromís amb la prohibició de la discriminació i estableixen la possibilitat d’interrupció del servei i la imposició de sancions.

Els integrants de la Manada i els voltors periodístics hauran de fer malabarismes per no travessar aquest conjunt de línies vermelles. En cas d’excés, a banda del rebuig social massiu i de les infraccions que se’n derivin, veurem si els magistrats es faran càrrec de les conseqüències derivades de la temerària resolució que han dictat. Per la seva banda, el sector ètic del periodisme podrà afegir als seus referents el recent decàleg de criteris per divulgar les violències sexuals que han creat l’Almena Cooperativa Feminista i l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (AADAS), el primer creat conjuntament per professionals i per dones que han patit violències sexuals. Un exemple resilient de com les dones som capaces de transformar el dolor en motor de canvi i d’avenç pels drets de totes.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF