Condemnes d’avui, victòries de demà

L’estat espanyol suspèn els criteris internacionals sobre la limitació de la llibertat d’expressió des de tots els punt de vista

El febrer del 2017 més de 200 catedràtics de dret penal d’arreu de l’estat espanyol signaven el manifest Carrero como síntoma per rebutjar la petició de presó per les piulades de la tuitaire Cassandra. Aquesta reprimenda tan inusual de l’acadèmia a la judicatura revelava la gravetat de la situació. El dret a la llibertat d’expressió, en la seva dimensió col·lectiva, opera com a últim reducte de contrapoder envers l’acció de l’Estat, l’aplicació de la justícia i fins i tot l’estat d’opinió oficialista incentivat per les oligarquies comunicatives. És conegut que un dels indicadors de qualitat democràtica és la salut de la llibertat d’expressió.

La fixació dels límits a la llibertat d’expressió respon a com es concep aquesta llibertat: a l’estil liberal nord americà, resumible en l’expressió “mercat de les idees” i fonamentat en la no ingerència de l’estat, o a l’estil europeu, que reivindica la legitimitat de les restriccions per part de l’estat amb la finalitat de defensar valors democràtics com la dignitat i la igualtat. Els tribunals espanyols, tot i emmarcar-se en la tradició jurídica europea, s’han desmarcat del model de “democràcia militant” deixant clar que mereix protecció fins i tot qui negui la Constitució i els valors que representa. Partint d’aquest punt de vista, encara resulta més reprotxable la seva trajectòria punitivista i erràtica amb els delictes vinculats amb la llibertat d’expressió.

Casos com el de Cassandra, les indegudes imputacions per delictes d’odi vinculats a la crítica als cossos policials arran del Procés, els casos de Strawberry o Hasel, els segrestos de llibres com Fariña, la presó provisional dels titellaires o la condemna que aboca a la presó el raper Valtonyc són terriblement nocius. Precisament són els tribunals més alts, els més polititzats, els que estan condemnant, i darrere de cada cas també hi ha una fiscalia que acusa. Els jutges no poden deixar d’aplicar els delictes existents, però sí que són responsables d’interpretar quines conductes hi tenen encaix i quines no. I també cal assenyalar la política criminal selectiva que només persegueix els qui expressen o representen postures crítiques amb l’ordre establert.

Malauradament, les victòries judicials arribaran tard, i difícilment repararan el dany a les persones condemnades, restauraran la nostra qualitat democràtica o revertiran l’expansiu efecte autoinhibidor

Els criteris internacionals sobre la limitació de la llibertat d’expressió desaconsellen les sancions penals, sobretot si són de presó, si no és que es tracta de casos realment greus, i només quan no existeixin altres sancions menys restrictives. Segons aquests criteris, el marc legal ha d’oferir sancions diverses per assegurar l’estàndard d’efectivitat, prevenció i proporcionalitat. La redacció legal ha de ser clara, la restricció ha d’obeir a una finalitat legítima i cal avaluar si existeix una necessitat democràtica de fer la restricció. A l’hora de resoldre cada cas cal examinar la intenció de l’emissor, l’entitat del dany o el perill del missatge, l’abast de la divulgació i sobretot el context social. El marge de què han de gaudir els discursos de contingut polític, la tasca periodística, la sàtira i les obres artístiques és ampli. I es prohibeix, unànimement, l’ús abusiu de les restriccions per reprimir la crítica política.

L’estat espanyol suspèn des de tots els punt de vista. Molts d’aquests delictes tenen redaccions massa ambigües que en permeten interpretacions expansives. No se solen preveure penes alternatives a la presó, i la pena pot arribar a comportar l’ingrés a presó fins i tot per un únic delicte. Subsisteixen relíquies de protecció incrementada, com les injúries a la Corona. No existeix cap referència que preservi la funció periodística, la sàtira, la crítica política o la producció artística. I sobretot, el seu redactat no incorpora una clàusula de lesivitat que asseguri que només els casos greus i realment perillosos mereixeran condemna.

El cas de l’enaltiment del terrorisme n’és un bon exponent. Un delicte que ha crescut precisament amb el declivi d’ETA i que ha omplert un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional d’investigacions per acudits, piulades i cançons. L’AN i el Tribunal Suprem han estat seguint una trajectòria erràtica i contradictòria, pivotant sobre si cal tenir en compte o no la intenció de l’emissor i si el missatge ha de suposar un perill tangible com a crida a l’acció terrorista, encara que sigui indirectament. La darrera directiva europea sobre terrorisme del 2017 aposta per aquest criteri restrictiu, que ja ha tingut un primer impacte en la sentència del Suprem del gener del 2018 que ha absolt Arkaitz Terrón.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat l’estat espanyol en diverses ocasions per haver censurat indegudament la llibertat d’expressió: en el cas d’un article crític amb l’Estat firmat per un senador (Castells vs. Espanya, del 1992), en el cas d’un altre article periodístic que afectava la reputació d’un tercer (Gutiérrez vs. Espanya, del 2010) o en el cas d’un discurs polític desmereixedor de la monarquia (Otegi vs. Espanya, del 2011), i existeixen altres casos pendents, com la crema de fotos del rei a Girona del 2007. La deriva autoritària de l’estat espanyol, amb l’aprovació de la llei mordassa o les reformes del Codi Penal, és una mostra del seu intent -en va- de restringir una crítica tan merescuda com creixent. Les recents condemnes de músics o tuitaires, a banda de desprestigiar irreversiblement una institució cabdal com és la justícia, seran humiliantment derrotades a Estrasburg. Malauradament, les victòries judicials arribaran tard, i difícilment repararan el dany a les persones condemnades, restauraran la nostra qualitat democràtica o revertiran l’expansiu efecte autoinhibidor a què estem assistint en la vida pública i a les xarxes socials. Estiguem d’acord o no amb certs missatges, més ens val estar al costat de qui gosa desafiar els límits de la llibertat d’expressió, per seguir eixamplant-los.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF