Censurant la crítica als cossos policials

Els convenis internacionals de drets humans preveuen que el reconeixement de drets i llibertats que s’hi fa es fonamentarà en la igualtat, i veten qualsevol restricció per motius discriminatoris. Aquesta pedra angular del dret internacional dels drets humans va aterrar en el seu dia a les Constitucions europees. Després d’una primera etapa de “reconeixement formal” de drets, es va evidenciar que el tracte d’igualtat envers una realitat social desigual no era suficient. En una segona etapa, es va assumir que calien mesures compensatòries. El trencament del principi d’igualtat formal que suposava el “dret desigual igualador” va generar molta polèmica. Tot i així, es va justificar basant-se en la legitimitat de l’objectiu que es perseguia: la igualtat, un dels nostres valors nuclears. A nivell europeu, aquest debat va tenir un punt d’inflexió el 2008, quan es va aprovar la decisió marc 2008/913/JAI, que obligava els estats a crear nous delictes i a incloure la motivació racista i la xenofòbia com agreujant en els ja existents.

Molt abans, fruit del mandat igualador constitucional (art. 9.2 CE), l’estat espanyol ja havia estès les mesures de protecció incrementada al Codi Penal, que explicitava en el seu preàmbul el compromís dels poders públics d’assolir la igualtat real i efectiva. El Codi Penal del 1995 va incorporar l’anomenada agreujant de l’article 22.4 CP, que incrementava la pena quan qualsevol delicte es cometia per motius discriminatoris, i va incorporar l’anomenat delicte d’odi (art. 510 CP), que castigava qui provoqués la discriminació, l’odi o la violència contra determinats grups, per motius discriminatoris. Ambdues figures jurídiques han tingut escassa aplicació fins fa ben poc. D’una banda, la tradició jurídica entorn al dret antidiscriminatori no té gaire arrelament a la nostra realitat jurisdiccional. De l’altra, van ser figures molt qüestionades pel fet que se’ls va atribuir que constituïen un càstig a la ideologia. Tot i les veus crítiques, va acabar primant la justificació que els atorgava la importància de la seva funció: la protecció de la igualtat real. Els delictes d’odi atempten contra els drets individuals de la víctima i contra l’expectativa de tot el col·lectiu discriminat al qual pertanyen d’exercir els seus drets en condicions d’igualtat.

En aquesta segona etapa actual, els delictes d’odi han viscut un auge significatiu. Això obeeix al fet que els col·lectius tradicionalment discriminats l’han fet seu -i han incrementat les denúncies- i que la proliferació de les fiscalies especialitzades n’ha estès l’ús. L’auge d’aquestes figures, però, s’ha fet de manera incontrolada. Un exemple molt gràfic de la sagnant distorsió d’una figura penal amb vocació antidiscriminatòria seria la del feminicidi -l’assassinat de dones per motius de gènere- a l’Amèrica Llatina, en què s’han donat casos de condemna de dones que havien matat la seva parella femenina. Un efecte bumerang que il·lustra el perill d’incorporar figures delictives en ordenaments jurídics que no tenen una perspectiva de gènere en el seu conjunt i que són aplicats per estaments judicials sense formació en drets humans, discriminació ni gènere. En el cas dels delictes d’odi, el camí podria acabar esdevenint el mateix.

Certament, el contingut i la interpretació dels drets fonamentals, igual que el dels eixos de discriminació, és dinàmic i avança a redós de la sensibilitat i dels consensos socials. La reforma del Codi Penal del 2015 va incorporar l’agreujant de gènere i s’hi van incorporar com a motiu vetat de discriminació l’orientació sexual o la diversitat funcional. El que queda clar és que els delictes d’odi, com indica el mateix Codi Penal, estan dissenyats per protegir l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques. Per tant resulta indegut protegir a qui no pertanyi a un col·lectiu que vegi estructuralment dificultat l’accés a exercir els seus drets en plenitud i igualtat de condicions.

Des d’aquest punt de vista, vincular els delictes d’odi amb la protecció als cossos policials resulta del tot injustificat. Aquests cossos, sigui en un pla individual o col·lectiu, ja tenen abundants figures jurídiques que els protegeixen. La seva acurada protecció rau en la funció pública que tenen encomanada, la de la protecció de la seguretat ciutadana i l’ordre públic, una protecció que decau si es duu a terme de manera arbitrària. La valoració crítica de l’actuació de tots els estaments públics, inclosos els agents policials, forma part de la legitima fiscalització de la ciutadania de l’exercici del poder. Censurar la crítica als cossos policials emprant els delictes d’odi, per la càrrega simbòlica que comporten, suposa desnaturalitzar el dret penal antidiscriminatori, que només té justificació si respecta la seva genuïna i consensuada raó de ser.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF