Si la riquesa està justificada, un impost sobre la riquesa també

La desigualtat econòmica ha passat al primer lloc de l’agenda política en molts països, incloent-hi paradigmes del lliure mercat com els Estats Units i el Regne Unit. La qüestió està mobilitzant l’esquerra i causant-li maldecaps a la dreta, que sempre ha vist la riquesa com una cosa a celebrar, no pas a justificar.

Però les concentracions actuals de riquesa demanen justificació. El 2018 Forbes va incloure tres milmilionaris en la seva llista de les deu persones més poderoses del món. Al costat de caps d’estat com el president xinès Xi Jinping, el president rus Vladímir Putin, el president nord-americà Donald Trump i la cancellera alemanya Angela Merkel, hi trobem no només el Papa sinó també el fundador d’Amazon, Jeff Bezos, el cofundador de Microsoft, Bill Gates, i el cofundador de Google Larry Page. Tots tres deuen el seu poder no al càrrec públic o a la influència espiritual sinó a la riquesa privada.

Com a precandidats a les primàries demòcrates per a l’elecció presidencial del 2020 als Estats Units, el senador per Vermont Bernie Sanders i la senadora per Massachusetts Elizabeth Warren han promès imposar nous impostos als ultrarics. La proposta tributària de Warren (un gravamen del 2% per cada dòlar de patrimoni net superior a 50 milions de dòlars, i del 6% per a les fortunes superiors a mil milions) va posar en guàrdia els milmilionaris. Gates assegura que ha pagat en impostos més que gairebé ningú (uns 10.000 milions de dòlars). I, tot i que diu que li semblaria bé si aquesta xifra fos el doble, creu que un impost molt més alt faria perillar el sistema d’incentius que el van impulsar a ell i a d’altres a invertir.

Per la seva banda, Michael Bloomberg, fundador de l’imperi periodístic Bloomberg, exalcalde de Nova York i, ell també, precandidat presidencial demòcrata, sosté que un impost a la riquesa pot ser inconstitucional i que faria dels EUA un cosa semblant a Veneçuela. I, per no ser menys, el fundador i director executiu de Facebook, Mark Zuckerberg, ha suggerit que gravar la riquesa dels milmilionaris conduiria a resultats pitjors que no pas deixar-la on és. Donava així a entendre que els ultrarics saben millor que els representants elegits pel poble com s’ha de gastar la recaptació tributària.

Cal observar la idea de drets adquirits que subjau en totes aquestes reaccions. La fortuna de cadascun d’aquests homes, se’ns diu, és propietat seva. Ell se la va guanyar i a ell li correspon decidir com gastar-la, sigui en projectes filantròpics, impostos o cap de les dues coses. Els milmilionaris ens diuen que estan disposats a pagar una xifra raonable en impostos, però que hi ha una mena de llindar indefinit que, en cas de trapssar-se, desincentivaria la inversió en innovació. Sembla que, arribats a aquest punt, els ultrarics es declararan en vaga, i que a la resta això ens deixarà molt pitjor que abans.

Però aquesta perspectiva no té en compte el fet que la riquesa acumulada és en gran mesura un producte de la legislació i, per tant, de l’estat i de la gent que el constitueix. Com demostra l’economista Thomas Piketty en el seu llibre del 2014 El capital al segle XXI, avui la major part de la fortuna dels rics pren la forma d’actius financers, que no són sinó una promesa legalment protegida de rebre fluxos d’efectiu en el futur. Elimineu-ne la protecció legal i tot el que queda és esperança, no un actiu segur.

A més, els imperis privats encapçalats pels milmilionaris actuals s’organitzen segons la figura legalment constituïda de la corporació, cosa que els converteix en criatures del dret, no de la naturalesa. La forma corporativa blinda la riquesa personal dels fundadors i d’altres accionistes contra possibles reclamacions dels creditors de la corporació. També facilita la diversificació de risc dins d’una empresa, perquè permet la creació de grups separats d’actius, cadascun amb un conjunt propi de creditors que tenen vedat reclamar respecte a un altre grup d’actius, encara que la direcció de l’empresa matriu els controli tots.

A això s’hi afegeix que les accions d’una empresa es poden fer servir per comprar altres empreses. Quan Facebook va adquirir WhatsApp, va cobrir 12.000 dels 16.000 milions de dòlars del preu de compra amb accions pròpies, i només va pagar 4.000 milions en efectiu. I, com en el cas de Facebook, el dret empresarial es pot utilitzar per consolidar el control dels fundadors i dels seus socis per mitjà d’estructures accionarials de dos nivells que els atorguen més vots que a la resta dels accionistes, de manera que no han de témer eleccions ni ofertes hostils d’adquisició de cap mena.

Finalment, les empreses que tenen actius en forma de propietat intel·lectual, o altres intangibles, tendeixen a dependre encara més de l’ajuda de la llei. El 2018 el 84% de la capitalització de mercat de les empreses de l’índex S&P 500 corresponia a aquests actius intangibles. Per convertir idees, habilitats i coneixement (que qualsevol pot compartir lliurement) en drets exclusius de propietat protegits pel poder de l’estat cal una intervenció legal. I en els últims anys Microsoft i altres tecnològiques nord-americanes han augmentat considerablement el seu poder per generar guanys, cosa que ha promogut l’aplicació mundial de normes de propietat intel·lectual a l’estil nord-americà per mitjà del mecanisme de l’Organització Mundial de Comerç dedicat als aspectes dels drets de propietat intel·lectual relacionats amb el comerç (l’Acord ADPIC).

Sens dubte, hi ha bones raons perquè els estats sancionin lleis que permetin als agents privats recollir les recompenses derivades de l’organització d’empreses i del desenvolupament de nous productes i serveis. Però diguem les coses pel seu nom: un subsidi (legal) és un subsidi. Pot molt ben ser que Bezos, Bloomberg, Gates i Zuckerberg siguin emprenedors espavilats, però també s’han beneficiat enormement de l’ajuda d’assemblees legislatives i tribunals de tot el món. I aquesta mà que els ajuda és més incerta que la mà invisible que va immortalitzar Adam Smith, perquè la seva vitalitat depèn de la creença generalitzada en l’estat de dret. Per tant, és l’erosió d’aquesta creença, i no pas cap impost, el que amenaça més greument la riquesa dels milmilionaris.

Copyright Project Syndicate

Traducció: Toni Güell Ayza

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF