Drets humans i no-discriminació en estat d’alarma

Un nombre important d'abusos policials s'han dirigit a persones no-blanques

Acció policial per fer identificacions al barri del Raval durant el confinament del covid-19
KARLOS CASTILLA
KARLOS CASTILLA Doctor en dret, investigador de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i membre del Consell de SOS Racisme

ha passat més d'un mes des que es va decretar l'estat d'alarma per la gestió de la crisi sanitària ocasionada pel covid-19 a Espanya i, a mesura que han anat augmentant les limitacions a la llibertat de circulació i permanència de més d'una persona en espais públics, s'ha produït un clar augment en el nombre de denúncies ciutadanes per actuacions policials desproporcionades, arbitràries i abusives.

Davant d'això, el primer que s'ha de deixar clar és que la declaració d'estat d'alarma, de conformitat amb els articles 116 i 55 de la Constitució, no implica una suspensió de drets fonamentals, per la qual cosa, de conformitat amb la llei orgànica que desenvolupa l'esmentat article 116, els únics drets fonamentals que es poden veure limitats (no suspesos) són, en essència, quatre: llibertat de circulació, dret de reunió, dret a la propietat i dret al treball.

Tenim, d'una banda, cossos de seguretat amb un ampli poder sancionador, treballant sota estrès, i, de l’altra, persones amb poques eines per a la defensa dels seus drets

Sota l'estat d'alarma no es poden afectar altres drets fonamentals. Tant és així, que el referit article 55, que estableix les suspensions de drets i llibertats constitucionalment admissibles, no preveu els estats d'alarma, amb la qual cosa, com que no es tracta d'una suspensió de drets, resulta innecessari invocar, per exemple, el Conveni Europeu de Drets Humans (article 15) o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (article 4), aplicables en estats d'excepció.

Aclarit això, també s'ha d'advertir que, ja que l'estat d'alarma es tracta d'una limitació de drets específics, la llei que el regula preveu que l'incompliment o resistència a les ordres que doni una autoritat competent se sancionaran de conformitat amb el que estableixin les lleis. I és aquí on sorgeixen els problemes d'arbitrarietat i abusos per part dels cossos i forces de seguretat, ja que la primera norma directament aplicable és la llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, a més del Codi Penal, per a aquells supòsits en què els fets es poguessin considerar delictius.

I el problema central és que, si en la "normalitat" del dia a dia l'anomenada llei mordassa és font de freqüents abusos policials per l'ampli marge de discrecionalitat que s'ha donat als cossos de seguretat per determinar l'incompliment d'una norma i per establir la sanció, en una situació en què la vigilància ciutadana es fa des de casa, en què els supòsits que donen origen a la sanció canvien setmana a setmana i són poc clars i en què els mecanismes de control intern es mostren ineficaços, tot està servit perquè s'imposi la "llei del més fort".

Però no només això, s'ha vist a partir de les denúncies ciutadanes que un nombre important d'abusos policials s'han dirigit a persones no-blanques, amb aparença d'"origen no espanyol" i amb alguna discapacitat. La qual cosa no és casual, sinó que en gran mesura són persones a qui el "Queda't a casa" no els resulta fàcil de complir. No perquè no vulguin, sinó perquè moltes d'elles no poden donar-se el privilegi que avui significa el fet de poder quedar-se a casa.

Per què? Perquè, a causa de les desigualtats, no tenen casa, no tenen les condicions per poder estar a casa, han de sortir de casa per sobreviure, han de sortir de casa perquè no tenen una altra alternativa. Però també perquè, encara que alguns tot just se n’estan adonant (inclosos molts agents de policia), aquestes persones no-blanques exerceixen molts dels serveis essencials, molts d'aquests treballs que es cataloguen com a no qualificats, però que són els que mouen part important de l'economia i l'abastiment de béns i serveis.

Així tenim, d'una banda, cossos de seguretat amb un ampli poder sancionador, treballant sota estrès i en molts casos poc equipats davant de l'emergència sanitària, i, de l’altra, persones amb poques eines per a la defensa dels seus drets, en molts casos, no tots, perquè històricament no han pogut exercir tots els seus drets de manera plena i sense discriminació.

A això s'hi suma, d'una banda, que els missatges del govern i les normes aprovades s'adrecen només a "espanyols i espanyoles", i qui no compleix, almenys en aparença, amb aquesta característica ja té una càrrega addicional a superar. I, d'altra banda, que en el decret d'estat d'alarma i en les normes que en deriven no es preveu un mecanisme eficaç de control i vigilància de les actuacions policials. Els criteris d'actuació de les forces i cossos de seguretat en relació amb l'estat alarma han estat el més proper a això, però l'única cosa que es preveia era informar diàriament del nombre de persones identificades i sancionades. Amb una circular del ministeri de l'Interior emesa un mes després de l'inici de l'estat d'alarma s'ha buscat donar uniformitat a les sancions aplicables, però l'alta discrecionalitat es manté. Amb això, sembla evident que l'espai per a l'arbitrarietat i l'abús està obert perquè aquells agents dels cossos i forces de seguretat amb tendència a actuar malament i sense professionalisme cometin violacions dels drets humans.

En tot cas, també ha de quedar clar que, al no haver-hi suspensió de drets en l'estat d'alarma, les sancions i actuacions policials tenen els mateixos límits que fora de l'estat d'alarma, de manera que el respecte de la llibertat personal, integritat personal, llibertat d'expressió, inviolabilitat de domicili, legalitat o tutela judicial, tots sense discriminació i només per esmentar-ne alguns, han d'operar com si no existís estat d'alarma.

En circumstàncies com les actuals és important recordar que les autoritats no poden anar més enllà del que els faculta la llei, mentre que la ciutadania pot fer tot allò que no li estigui prohibit. Però, a més, en tot cas, autoritats i ciutadania hem d'actuar sempre sense discriminar.

No hi ha dubte, "aquest virus l’aturem unides". Però el virus que és avui als carrers no només és el covid-19, sinó també el virus de l'arbitrarietat i la discriminació. Si recuperar-nos del coronavirus podria ser una tasca difícil, recuperar-nos d'això amb noves regressions en el gaudi i exercici dels drets humans ho serà encara més.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF