Lleis per canviar una cultura de corrupció

Dues imatges: Rodrigo Rato ingressant a la presó pel cas de les targetes 'black' de Bankia i Narcís Serra al banc dels acusats pels sobresous a Caixa Catalunya. Són exemples de la decadència d’una cultura que, entre d’altres factors, és la que ens va portar a la crisi econòmica. Una cultura de corrupció i d’opulència en l’ús dels recursos de les institucions, en aquest cas bancs privats o caixes d'estalvis, però segurament també hauríem de revisar l’ús que se’n va fer des de les institucions purament públiques (per exemple, caldria parlar de les dietes dels càrrecs electes).

El cas dels sobresous d’aquests banquers posa sobre la taula diversos temes relacionats amb la corrupció. D’una banda, obliga a un enfocament des de l'òptica de la conducta dels privats, un element que hauríem de tractar més a fons, ja que el fenomen sol estudiar-se posant només el servidor públic corrupte al centre del debat.

D’altra banda, aquests casos són expressió d'una cultura política que tradicionalment s’ha vinculat als països mediterranis i llatinoamericans, on el 'free rider', el que s’aprofita gratuïtament de l’aportació dels altres, és valorat socialment com el més espavilat; on els recursos públics –des del pressupost de les institucions fins al mobiliari urbà– no són considerats pels ciutadans com part del seu interès individual i, per tant, no se senten especialment afectats pels atacs que rebin aquests béns.

Davant d'aquestes imatges, toca preguntar-nos si efectivament demostren que estem superant aquesta cultura dels aprofitats, si la societat és més conscient de la gravetat d’aquests abusos i si hem generat eines per evitar-los.

La cultura política dels països mediterranis i la seva influència en la corrupció són un tema que ja ha estat molt tractat, però aquesta anàlisi cau en el risc d’acabar en conclusions conformistes, en el sentit de pensar que els països del sud estem condemnats a tenir menys qualitat democràtica. Per evitar-ho és interessant analitzar de quina manera les polítiques públiques impacten en la cultura política de la ciutadania. Entre els juristes hi ha un debat profund sobre si la llei es concep com la traducció de les tendències polítiques i socials, o si també pot avançar-s’hi per tal de transformar-les i, per tant, esdevenir una eina de progrés.

En aquest sentit, al Parlament de Catalunya s’està tramitant una norma que pot representar un impuls rellevant en la lluita contra la corrupció: la llei de protecció integral dels alertadors. En primer lloc, un element fonamental d’aquesta iniciativa és que ha sorgit des dels moviments socials, en concret del grup Xnet, que treballa en drets digitals i democràcia en xarxa. Quan entenem la llei com un element per impulsar canvis en les concepcions de la societat, és fonamental que s'hi impliqui la ciutadania perquè els processos de presa de decisions no siguin una imposició institucional, sinó que donin forma a reivindicacions de millores que estan presents en la societat.

Aquest element democràtic fonamental no impedeix que després la llei també serveixi per transformar mentalitats i fer avançar el model de societat. Pensem, per exemple, en el matrimoni homosexual, des de l'aprovació del qual el ple suport al dret dels homosexuals a adoptar ha passat, segons el CIS, del 22% el 2004 al 56% el 2016, possiblement gràcies al canvi de consciències generat en part per la normalització de la diversitat sexual que suposa la norma.

Doncs bé, a més de tractar-se d’una llei que aborda de manera integral la necessària protecció dels alertadors, entenent com a tal qualsevol persona que posa en coneixement de les autoritats proves o indicis de fets que puguin perjudicar l'interès general, també ajuda a legitimar aquells que col·laboren amb la justícia, que en moltes organitzacions encara són vistos com a delators, en una cultura més pròpia de la màfia que de les institucions i entitats d'una democràcia.

A més, la llei dota l’Oficina Antifrau de Catalunya de noves competències en matèria de protecció dels alertadors. És una aposta per augmentar les capacitats i els recursos dels organismes i eines que ja tenim contra la corrupció, en lloc de multiplicar estructures en accions sovint més propagandístiques que amb intencions reals de millora.

Per més que els elements culturals ens situïn en un punt de partida més tolerant amb les pràctiques corruptes que el d’altres països, cal entendre el necessari marc normatiu integral per la transparència i l’anticorrupció també com una eina per promoure una cultura del respecte a la cosa pública, en el seu sentit material i immaterial, perquè és un patrimoni que pertany a tota la ciutadania de manera col·lectiva.