El primer petó

BarcelonaAi, els amors d’estiu! Ho hem vist en tantes pel·lícules...Aquell primer petó adolescent, tan maldestre, tan ple d’innocència. “El primer petó no s’oblida mai”, et diuen. Doncs mira, veu interior, en el meu cas sí: jo no recordo absolutament res del meu primer petó, aquell estiu del 2001.

Bé, menteixo. Jo només recordo amb qui va ser: amb en Culebras. No és que fos un quinqui i Culebras fos el seu malnom perquè portava aquesta serp tatuada, eh. Era el seu cognom i tothom li deia així. Una bellíssima persona, el Culebras. Però excepte el seu nom, no recordo res més del meu primer petó. Blanc absolut. On va ser? ¿Al portal de casa meva, després d’acompanyar-me a casa? ¿O al parc, un dia que tornàvem del cine? Quin dia va ser? Era de dia o de nit? Em va agradar? Hi va haver llengua?

Per molt que m’hi esforci soc incapaç de recordar-lo. El tinc arxivat com un tràmit: el vaig fer i ja està. Com qui fa la declaració de la renda. Funcionària de l’amor. Suposo que, com que tot el que ve després del primer petó és força més interessant, el meu cap l’ha esborrat.

Però em sap greu no compartir aquesta idea popular sobre la bellesa i la màgia d’aquest moment. Sobretot per les meves filles. Quan em preguntin “Mama, com va ser el teu primer petó?”, m’agradaria poder-los dir alguna cosa més que “Jo què sé, amb en Culebras”. Es mereixen una història més bonica.

És per això que tinc un missatge per a en Culebras, si és que ara mateix està llegint això. “Culebras! Hola, com estàs? Soc la Júlia Cot, fa vint anys que no ens veiem. Escolta, un tema: ¿tu recordes com va ser el nostre primer petó? Sé que per tu no ho era, el primer... Lladre, pirata, bribón! Però si poguessis aportar algun detall t’ho agrairia. Moltes gràcies”. Ara seuré, tot esperant la resposta.