RECORDS 'RANDOM'

Un hostal pitjor que el Vietnam

"Anàvem en hostals de carretera típics de les pel·lícules: parets emmoquetades, piscina comunitària i porta al peu de l’aparcament"

Estàvem recorrent la costa est dels Estats Units, des de Nova York fins a Miami. Excepte alguna reserva a les grans ciutats i parcs naturals, anàvem improvisant on dormir, normalment en hostals de carretera. Ja ho sabeu, aquells tan típics de les pel·lícules: parets emmoquetades, piscina comunitària i porta al peu de l’aparcament. Aquella nit, al diari local vam trobar una oferta per a un hostal anomenat Country Hearth, a Charlotte (Carolina del Nord). 10 dòlars la nit i habitació doble. Només havies de retallar el cupó i lliurar-lo. Una ganga.

Quan vam veure que a la recepció ens atenia un senyor amb un lloro a l’espatlla -el lloro no parava de cagar damunt seu mentre el senyor ni s’immutava- ja hauríem d’haver girat cua, però estàvem rebentats i volíem descansar. L’hostal no estava gaire net ni inspirava confiança, però era barat. Així que vam pagar i vam anar cap a l’habitació. Tres minuts de trajecte.

Mentre caminàvem no paràvem de veure gent dormint amb les portes obertes de bat a bat i la tele a tot volum. Alguns, quan sentien passes, sortien a escodrinyar-nos des del llindar. Un home ens va escopir. De fons, sentíem crits i discussions. Vam arribar a l’habitació, vam tancar la porta i vam veure que el terra, els llençols i les parets estaven plens de taques misterioses. No sé si preferia que fossin de sang o de semen. Ens vam mirar espantats. Ens vam acomiadar dels escarabats que havien vingut educadament a donar-nos la benvinguda i vam marxar d’aquell hostal.

Havíem exagerat? ¿Vèiem perill on no n’hi havia? A la nit, en un hotel modest sense taques, vam buscar informació sobre l’hostal a internet. I un comentari ens va robar el cor. Un noi deia que s’hi havia allotjat una nit amb el seu pare, un veterà del Vietnam, i que van passar tanta por que van haver de marxar a mitja nit. Bé, de fet, els va fer fora la policia, que hi havia anat a treure un cadàver de la piscina comunitària. Ja ho veieu, un pot suportar els horrors del Vietnam, però no les sorpreses que t’ofereix un hostal regentat per un lloro.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF