Una dona exclosa del feminisme

No som la carn de canó de l’abolició del gènere. Respirem llibertat trans. Respirem dona

CELIA ATSET
JUDITH JUANHUIX
JUDITH JUANHUIX Presidenta de Generem i científica del sincrotró ALBA

Dos homes la van agredir fa poc en un parc pel fet de ser dona en lloc de ser una altra cosa, però no ho ha denunciat. Tampoc hauria pogut fer-ho com volia perquè no tenia els papers regularitzats i l’agressió podia no ser considerada violència de gènere. Un altre cas escapa a l’estadística. Ara la preocupació és el llavi partit, un parell de talls a la cara i al braç i dos blaus que la fan anar coixa. Vol tranquil·litat i s’ha tancat uns dies a l’únic refugi que té, una habitació llogada on la visiten dues amigues. Sobretot no vol que la vegin així pel carrer, ja la miraven prou. Encara sort de la mascareta: a més de tapar una cara que no és maca –això creu–, també amaga les marques de la vida.


Per sort, al pis on lloga l’habitació no està malament, la deixen tranquil·la perquè paga el mes gràcies a les feinetes a hores de repartidora. A les amigues els va bé amb el treball sexual, ella només hi recorre si té una mala ratxa. Abans tenia una nòmina mileurista i no anava tan justa, però va perdre la feina pel fet de ser dona en un sector tan masculí com la construcció. No troba feina de cara al públic, diuen que no és agradable als clients. No és just, pensa, els clients volen croissants o que els passi la trucada, i no pas fer de jurat en un concurs de bellesa on, de tota manera, no s’hi presentaria. Tampoc no es pot dedicar a les cures. La veuen grossa i no els dona confiança. Ni entraria en un refugi per a dones si es trobés sense sostre: li han dit que pot ser un perill per a les altres, tot i que ella no ha agredit mai ningú. En tot cas la posarien a part, en un pis especial, però segur que no es quedaria a fora al carrer. Ves, avantatges de ser humana.


No li és difícil trobar amb qui compartir llit, però li és impossible trobar algú que vulgui compartir vida de rentadora i cuina. Tampoc no entra en els espais de desig compartit que demana el poliamor, i això la fereix. Ella es troba només amb el desig clandestí, en un bucle continu de morbo, sexe i silenci.
Una nit abans de l’agressió va quedar amb unes companyes feministes que a l’escalfor d’una cervesa freda proclamen que cal eliminar les categories del gènere perquè són espais d’opressió. Esclar, pensa, però la categoria dona és l’única eina que té per expressar-se en llibertat pell endins, i portes enfora quan es troba amb les amigues. En diuen sororitat, i pensa que seria bonic que veiessin aquesta dimensió del gènere. Però ara una companya li diu que cal abolir-lo mentre es passa delicadament els dits pels cabells, i l’anima a ser lliure. ¿Que ha lluitat poc per ser-ho, ella? Prou sap que les dones poden ser masculines i els homes femenins, però no entén per què pensen en ella quan ho diuen. ¿Per què li qüestionen tant la identitat? Tampoc no entén la mania d’abolir el gènere començant per ella. No sé, que comencin per les que hi estan més assentades, o pels homes, no? Ella ja farà després, que ja té pràctica desconstruint-se.


No us ho he dit encara, però ho sabeu perquè estem en boca de tothom, que aquesta dona és trans. Aquesta dona ets tu si ets trans i t’exclouen del feminisme i de la seva complicitat i poder empoderador. El que ja no imagineu i heu de saber és l’orgull que té, un orgull que dona mil voltes a les teories boomer sobre la biologia i el cromosoma, i mil voltes més en sentit contrari a les receptes de llibertat del cos despullat en una illa deserta enmig de la gran metròpoli global. Un orgull en un mar de dolor perquè totes la treuen fora de casa i l’encaixen en un refugi particular. Li dol que aquelles dones amb tanta teoria i aquells aliats tan aliats la facin servir d’arma per llançar-la contra el gènere que, veient-los des de fora, continuen perpetuant. I li dol que tinguin aturada de fa anys la llei que reconeix el dret a viure sense certificat mèdic i segons la pròpia identitat de gènere, perquè la guerra continua.


No som refugiades del gènere. No som el cromosoma. No som la carn de canó de l’abolició del gènere. Som feminisme tal com som, i en aquesta societat, que, vulguem o no, té gènere, exigim el dret a existir. Respirem llibertat trans. Respirem dona.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF