La vitalitat cultural de Barcelona
El periodista Álvaro Colomer ha obert un debat important sobre la vitalitat cultural a Barcelona. Amb un article a El Mundo titulat “ Barcelona intrascendente ”, Colomer explica que J.M. Coetzee, el premi Nobel de literatura, no passarà per Barcelona durant la seva propera visita a Espanya perquè “Barcelona ha deixat d’interessar” als grans escriptors, i les seves editorials prioritzen ciutats com Granada o Bilbao perquè a Barcelona la “gent ha deixat d’assistir a aquest tipus d’actes”. Colomer apunta al context polític actual com a possible causa i alerta de la pèrdua de posició de Barcelona en el rànquing de ciutats globals.
Sovint s’acusa Barcelona i el seu sector cultural de no suportar bé les crítiques. Jo penso el contrari: Barcelona és una ciutat obsessionada a qüestionar-se i la crítica exigent al món cultural contribueix a tenir una esfera pública més rica i democràtica. Però l’article de Colomer parteix de dues premisses falses.
No és cert que a Barcelona els actes culturals no tinguin audiència, i menys els últims temps. Hi ha un interès renovat per la literatura i la filosofia, que respon a una necessitat d’entendre el que passa al món i que, sens dubte, també és fruit d’un context polític agitat. Com més incertesa política, més valor recupera la paraula. L’era digital també ha revifat el plaer de retrobar-se. Viure un acte literari no és el mateix que veure’l a través d’una pantalla: hi ha un renaixement de la presencialitat. Últimament, a més, es constata una mobilització més gran de la gent jove i de comunitats poc visibles fins ara, com l’afrocatalana. Hi ha, per tant, certs senyals per a l’optimisme. Aquesta efervescència dels públics respon a les programacions d’una densa xarxa d’espais culturals, grans i petits, públics i privats, que s’han convertit en vertaderes àgores públiques, afavorides per la crisi de llocs tradicionals del saber com les universitats. Barcelona té molts dèficits culturals, però sovint el problema de la seva oferta no és la falta sinó l’excés.
El cosmopolitisme d’una ciutat no es mesura pel nombre de figures internacionals que hi passen, sinó per la seva capacitat de participar i contribuir al debat públic global des del seu lloc. Tot i així, els grans escriptors no han deixat de venir a Barcelona. Un breu repàs de les programacions dels últims mesos ho confirma. Però les editorials en llengua castellana necessiten que els seus autors passin per Madrid perquè els mitjans se’n facin ressò a tot l’Estat. Per tant, el problema no és de les ciutats que acullen, sinó d’un sistema mediàtic centralitzat que fa que el que no passa a Madrid no existeixi. Aquest no és un fenomen nou. Però que un premi Nobel vagi a Granada o Bilbao no hauria de sorprendre, sinó ser la norma i una magnífica notícia, perquè reflectiria una realitat cultural més plural i interessant de la que transmeten els mitjans. Explicar aquesta diversitat i fomentar l’intercanvi cultural entre totes aquestes ciutats és una assignatura pendent, i aquí els periodistes hi tenen una gran responsabilitat.
