19/09/2015

Un cant a la vida

2 min

“És difícil imaginar el dolor que no es pateix en cos propi. Ningú pateix en cos aliè”. Sobre el dolor, la vida i la mort escriu la poeta Chantal Maillard a Mujer de pie, el llibre que acaba de publicar Galaxia Gutenberg. Maillard torna aquí, en prosa, a alguns dels temes recurrents de la seva obra i hi aborda qüestions sensibles sobre les quals no acostumem a tenir resposta. Un dels fils argumentals del llibre és que no hi ha vida sense dolor i que la violència, des de l’arrencada del naixement fins a la mort, és consubstancial a l’existència humana.

Les reflexions de Maillard colpeixen després d’un estiu en què el càncer s’ha endut dues vides familiars properes i ha trucat a la porta de dos bons amics. Les morts, dramàtiques per seguides i bessones, deixen orfes quatre germans plens de preguntes i dolor. De la cura a l’agonia, de la mort al comiat, i de l’adéu al silenci, el buit i l’enyor. Els amics, plens d’energia i ganes de canviar el món, lluiten contra la que ja s’ha convertit en la gran malaltia dels nostres temps.

Malgrat els avenços científics, que fan que els tractaments siguin cada vegada més acurats i la malaltia hagi deixat de ser mortal per convertir-se en crònica, el càncer segueix sent una gran incògnita. Per això, la malaltia “misteriosa” que “acostuma a arribar sense avisar” està sempre envoltada de metàfores. Aquesta és la tesi que l’any 1978 ja defensava l’escriptora Susan Sontag. Per parlar del càncer se sol recórrer al llenguatge de la guerra (la invasió, la batalla, les defenses i els atacs), l’economia (l’energia que es consumeix) o el medi ambient (el contagi, la plaga).

També s’hi associa sovint la dimensió psicològica: l’estat emocional contribuiria a alimentar la malaltia. Sontag defensa que tota aquesta càrrega simbòlica del càncer, com va passar amb la tuberculosi al segle XIX, és en part el resultat del desconeixement de la mateixa malaltia i, per tant, dels límits de la ciència. Però si el càncer ve envoltat de tants silencis, pors i metàfores és perquè en realitat és el reflex de les dificultats de les societats avançades per relacionar-se amb la mort.

I és aquí on el llibre de Chantal Maillard resulta reconfortant. Mujer de pie proposa agafar distància amb la pròpia vida i prendre consciència que no en veiem mai ni el principi ni el final. La mort, diu Maillard, és un únic acte que no es repeteix. Per tant, només es pot aprendre a viure. Amb el llenguatge aprenem un món que donem per descomptat fins que apareix una cosa estranya. L’única manera d’abordar la por a morir és sospitar de totes les respostes i crear espais buits per a l’escolta i l’empatia. Maillard convida a posar-se dret i, des d’aquí, alçar la mirada. Cal atrevir-se a desaprendre i a quedar sense resposta. El llibre de Maillard és un cant a la vida que proposa recuperar la capacitat de sorprendre’s, perquè sense estranyesa no hi ha rebel·lia i només amb la sorpresa es pot donar sentit a l’existència humana.

stats