¿Com es poden cobrar impostos a les multinacionals elusives?

Cal fixar un impost global mínim als ingressos corporatius. Els EUA i la UE poden i han de prendre la iniciativa

Aquests últims anys la globalització ha tornat a ser blanc de crítiques, algunes potser errades, però n’hi ha una de molt precisa: que ha permès a grans multinacionals com Apple, Google i Starbucks eludir el pagament d’impostos.

Apple és el millor exemple d’elusió fiscal corporativa: després de declarar que uns quants centenars d’empleats a Irlanda eren la font real dels seus beneficis, va arribar a un acord amb el govern d’aquest país pel qual només paga en impostos un 0,005% dels beneficis. Apple, Google, Starbucks i empreses similars es diuen socialment responsables, però el primer element de la responsabilitat social hauria de ser pagar els impostos que els corresponen en cada cas. Si tothom practiqués l’elusió i s’evadissin impostos com fan aquestes empreses, la societat no podria funcionar, i encara menys fer les inversions públiques que van fer possible internet, del qual depenen Apple i Google.

Les corporacions multinacionals fa anys que animen els països a competir entre si per cobrar els impostos més baixos. La rebaixa impositiva promulgada el 2017 pel president nord-americà, Donald Trump, va ser l’última etapa d’aquesta cursa a la baixa, i un any després els seus resultats ja són visibles: l’estímul efímer que va donar a l’economia nord-americana està desapareixent a correcuita i està deixant rere seu una muntanya de deute (que l’any passat es va incrementar en més d’un bilió de dòlars).

Les multinacionals fa anys que animen els països a competir entre si per cobrar els impostos més baixos

La comunitat internacional, davant del risc que l’economia digital privi els governs d’ingressos amb els quals finançar el seu funcionament (i que distorsioni l’economia provocant l’abandonament de les formes de venda tradicionals), es va acabar adonant que alguna cosa no quadrava. Però els defectes del marc actual per a la tributació de les multinacionals, basat en els anomenats preus de transferència, són coneguts de fa temps.

La idea dels preus de transferència es basa en el principi comunament acceptat de gravar les activitats econòmiques segons el lloc on es realitzen. Però ¿com es determina aquest lloc? En una economia globalitzada hi ha productes que travessen les fronteres diverses vegades inacabats: camises sense botons, cotxes sense transmissió, etc. El sistema de preus de transferència dona per fet que és possible assignar a cada etapa de la producció un valor independent i després calcular el valor agregat a cada país. Però no és així.

Això es complica encara més per la creixent importància de les propietats intangibles i intel·lectuals, ja que és molt fàcil moure reclamacions de propietat per tot el món. Per això fa molt de temps que el sistema de preus de transferència es va deixar d’aplicar dins dels Estats Units per aplicar, en canvi, una fórmula que distribueix el total de guanys de les empreses segons la proporció de vendes, empleats i capital que tenen en cada estat. Hem d’anar cap a un sistema similar per a tothom.

Però no es pot fer de qualsevol manera. Si s’aplica una fórmula basada sobretot en el lloc on s’esdevingui la venda final, que es dona majoritàriament als països desenvolupats, els països en desenvolupament quedaran privats d’ingressos necessaris, tant més necessaris en la mesura que les restriccions fiscals disminueixin els fluxos d’ajuda internacional. El criteri del lloc de venda final pot ser adequat per gravar les transaccions digitals, però no és aplicable a les manufactures i altres sectors en què és essencial tenir en compte també el nivell de contractació d’empleats en cada país.

Hi ha qui tem que el criteri de contractació agreugi la competència impositiva entre països, ja que els governs hi reaccionarien intentant animar les multinacionals a crear llocs de treball a les seves respectives jurisdiccions. La resposta apropiada a aquesta inquietud és fixar un impost global mínim als ingressos corporatius. Els Estats Units i la Unió Europea poden i han de prendre la iniciativa en aquest camp; si ho fan, d’altres els seguiran, i s’evitarà una competència amb la qual només les multinacionals hi guanyen.

La resposta apropiada és fixar un impost global mínim als ingressos corporatius. Els EUA i la UE poden i han de prendre la iniciativa

El projecte de l’OCDE i el G-20 sobre l’erosió de la base imposable i el trasllat de beneficis ha permès, des que es va crear, que s’entenguessin millor algunes qüestions importants relatives a la tributació de les multinacionals. Per exemple, si en les multinacionals hi ha valor real, el tot és més gran que la suma de les parts. De manera que per a l’assignació del valor residual hauríem de guiar-nos pels principis tributaris estàndard de simplicitat, eficiència i equitat, com sosté la Comissió Independent per a la Reforma de la Fiscalitat Corporativa Internacional (de la qual soc membre). Però aquests principis són incompatibles tant amb el sistema de preus de transferència com amb el criteri de tributació basat en el lloc de venda.

En tot això hi ha un component polític: l’objectiu de les multinacionals és aconseguir suport per a reformes que prolonguin la cursa impositiva a la baixa i les oportunitats d’elusió fiscal. Els governs d’alguns països avançats on aquestes empreses tenen influència política donaran suport a aquestes pressions, encara que al fer-ho perjudiquin el seu propi país. Altres països avançats, pensant més que res en els seus propis pressupostos, simplement ho veuran com una oportunitat més d’obtenir beneficis a costa dels països en desenvolupament.

La iniciativa de l’OCDE i el G-20 es presenta com un intent de crear un marc inclusiu. Aquest marc ha de basar-se en principis, no només en consideracions polítiques. Si l’objectiu és aconseguir una inclusió autèntica, la principal prioritat ha de ser el benestar dels més de sis mil milions de persones que viuen als països en desenvolupament i als mercats emergents.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF