Eleccions legislatives als EUA: la gent contra els diners

JOSEPH STIGLITZ
JOSEPH STIGLITZ

Totes les mirades estan fixades sobre els Estats Units ara que el país està a punt de celebrar les eleccions legislatives de mig mandat. El resultat d’aquests comicis donarà resposta a moltes preguntes inquietants que es van plantejar fa dos anys, quan Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials. ¿L’electorat nord-americà dirà que els Estats Units són més del que representa Donald Trump? ¿Els votants rebutjaran el seu racisme, la seva misogínia, el seu nativisme i el seu proteccionisme? ¿Diran que la seva política d’“Amèrica primer”, contrària a la legalitat internacional, no es correspon amb els valors que defensen els EUA? ¿O bé confirmaran que la victòria de Trump no va ser un accident històric, derivat d’un procés de primàries republicanes que va produir un candidat deficient i d’un procés de primàries demòcrates que va produir l’adversària ideal?

Mentre el futur dels Estats Units trontolla, les causes del resultat de les eleccions del 2016 són objecte de debats apassionats. Es tracta de definir la postura que el Partit Demòcrata (i altres partits similars de l’esquerra a Europa) hauria d’adoptar per obtenir la major quantitat de vots possibles. ¿Ha d’inclinar-se cap al centre o concentrar-se a mobilitzar nous votants joves, progressistes i entusiastes? Hi ha motius per pensar que la segona opció és la millor per obtenir la victòria electoral i frenar els perills que genera Trump.

La participació electoral nord-americana és exigua, i encara és pitjor quan les eleccions no són presidencials (com és el cas). Molts nord-americans diuen que no van a votar perquè guanyi qui guanyi els dos partits són pràcticament indistingibles. Trump ha demostrat que això no és veritat. Els republicans, que l’any passat van votar una immensa rebaixa d’impostos per als multimilionaris i les grans empreses, han demostrat que això no és veritat. També ho han demostrat els senadors republicans que van donar suport a la designació de Brett Kavanaugh com a membre del Tribunal Suprem (tot i les proves de la seva conducta sexual inapropiada en el passat).

Però l’apatia dels votants també és responsabilitat dels demòcrates. El partit ha de superar una llarga història de col·lusió amb la dreta, des de la presidència de Bill Clinton amb la rebaixa de l’impost de plusvàlues (que va enriquir l’1% més ric) i la desregulació dels mercats financers (que va contribuir a produir la Gran Recessió) fins al rescat dels bancs el 2008. Durant l’últim quart de segle, a vegades ha semblat que el partit estava més interessat a obtenir el suport dels que viuen de la renda del capital que dels que viuen del salari. Molts dels que s’abstenen de votar es queixen que els demòcrates només ataquen Trump i no proposen cap alternativa real.

L’ànsia d’una oposició diferent es fa evident amb el suport dels votants a propostes progressistes com la de l’excandidat presidencial Bernie Sanders i la de la novaiorquesa Alexandra Ocasio-Cortez, que fa poc va derrotar en primàries del partit Joseph Crowley, quart en ordre de jerarquia del bloc demòcrata a la Cambra de Representants.

Progressistes com Sanders i Ocasio-Cortez han aconseguit presentar un missatge atractiu als mateixos votants que els demòcrates han de mobilitzar per guanyar. Busquen restaurar l’accés a una vida de classe mitjana a través d’una oferta laboral digna i ben remunerada, del restabliment d’una idea de seguretat financera, de l’accés a una educació de qualitat (sense l’endeutament asfixiant a què avui fan front tants graduats) i d’una atenció mèdica digna sigui quina sigui la situació de salut prèvia del beneficiari. Propugnen l’habitatge accessible i una jubilació segura, en què la gent gran no sigui presa de la cobdícia del sector financer. I busquen una economia de mercat justa, més dinàmica i competitiva, mitjançant la limitació dels excessos del poder de mercat, la finançarització i la globalització, i l’enfortiment del poder de negociació dels treballadors.

Aquests beneficis d’una vida de classe mitjana són assolibles. Ho eren fa mig segle, quan el país era considerablement més pobre que ara, i ho són encara avui. De fet, ni l’economia dels EUA ni la seva democràcia poden permetre’s no enfortir la classe mitjana. I per fer realitat aquesta visió és essencial l’ús de polítiques i programes estatals.

L’explosió de suport a aquestes propostes progressistes i als dirigents polítics que les sostenen m’omple d’esperança. Estic convençut que aquestes idees prevaldrien en qualsevol democràcia normal. Però la política nord-americana està corrompuda pels diners, per la manipulació partidista del traçat dels districtes electorals i per intents massius de privatització del dret a vot. La reforma impositiva del 2017 va ser pràcticament un suborn a les grans empreses i als rics perquè aboquessin recursos financers a les eleccions d’aquest mes de novembre. Les estadístiques mostren l’enorme pes dels diners en la política nord-americana.

Però tot i estar davant d’una democràcia defectuosa, el poder de l’electorat nord-americà importa. Aviat descobrirem si importa més que els diners que s’ingressen a les arques del Partit Republicà. El futur polític i econòmic dels Estats Units, i quasi amb certesa la pau i la prosperitat de tot el món, depenen de la resposta a aquest dubte.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF