01/06/2019

Després del neoliberalisme

4 min

Quin tipus de sistema econòmic està més encaminat a la recerca del benestar humà? Aquesta pregunta ha arribat a definir l’època actual perquè, després de 40 anys de neoliberalisme als Estats Units i en altres economies avançades, sabem el que no funciona.

L’experiment neoliberal -impostos més baixos per als rics, desregulació dels mercats de treball i de productes, financerització i globalització- ha estat un fracàs espectacular. El creixement és més baix del que va ser en els 25 anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i majoritàriament s’ha acumulat al cim de l’escala d’ingressos. Després de dècades d’ingressos estancats o en caiguda per als que estan a sota, el neoliberalisme ha de decretar-se mort i enterrat.

Hi ha almenys tres alternatives polítiques importants que competeixen per succeir-lo: el nacionalisme d’extrema dreta, el reformisme de centreesquerra i l’esquerra progressista (el centredreta representa el fracàs neoliberal). Però, a excepció de l’esquerra progressista, aquestes alternatives segueixen estant en deute d’alguna manera amb la ideologia que ha expirat (o hauria d’haver expirat).

El centreesquerra, per exemple, representa el neoliberalisme amb rostre humà. El seu objectiu és traslladar les polítiques de l’expresident nord-americà Bill Clinton i l’ex primer ministre britànic Tony Blair al segle XXI, fent només revisions tènues a les maneres prevalents de financerització i globalització. Mentrestant, la dreta nacionalista renega de la globalització i culpa els migrants i els estrangers de tots els problemes d’avui. Tot i així, com ha demostrat la presidència de Donald Trump, no està menys compromesa -almenys en la seva variant nord-americana- amb les retallades impositives als rics, la desregulació i la minimització o eliminació dels programes socials.

L’esquerra progressista, en canvi, defensa el que podem anomenar capitalisme progressista, un sistema que prescriu una agenda econòmica radicalment diferent, basada en quatre prioritats. La primera és restablir l’equilibri entre els mercats, l’estat i la societat civil. El creixement econòmic lent, la creixent desigualtat, la inestabilitat financera i la degradació ambiental són problemes nascuts del mercat i, per tant, no poden ser resolts, ni ho seran, només pel mercat. Els governs tenen l’obligació de limitar i delinear els mercats a través de regulacions ambientals, de salut, de seguretat ocupacional i d’altres tipus. També és tasca del govern fer el que el mercat no pot fer o no farà, com invertir activament en investigació, tecnologia, educació i la salut dels seus votants.

La segona prioritat és reconèixer que la “riquesa de les nacions” és resultat de la investigació científica i de l’organització social que permet que grans grups de persones treballin juntes per al bé comú. Els mercats continuen tenint un paper crucial a l’hora de facilitar la cooperació social, però només compleixen aquest propòsit si estan subordinats al règim del dret i són objecte de controls democràtics. Altrament, els individus poden enriquir-se explotant altres persones. Molts dels rics d’avui van seguir el camí de l’explotació per arribar on són i s’han vist molt afavorits per les polítiques de Trump, que han encoratjat la recerca de renda destruint les fonts subjacents de creació de riquesa. El capitalisme progressista busca fer precisament el contrari.

Això ens porta a la tercera prioritat: abordar el creixent problema del poder de mercat concentrat. L’increment del poder de les grans corporacions, juntament amb la caiguda del poder de negociació dels treballadors, ajuda a explicar per què la desigualtat és tan alta i el creixement tan feble. Si no és que el govern assumeix un paper més actiu del que prescriu el neoliberalisme, aquests problemes probablement es tornaran molt pitjors, a causa dels avenços en el camp de la robòtica i la intel·ligència artificial.

El quart punt clau en l’agenda progressista és dissociar el poder econòmic de la influència política. El poder econòmic i la influència política es reforcen mútuament i es perpetuen a si mateixos, especialment quan els individus rics i les corporacions poden gastar sense límit en les eleccions, com passa als EUA. Si això es perpetua, pot ser que el sistema d’equilibris que és tan necessari per a la democràcia no pugui resistir: res no podrà restringir el poder dels rics. Les reformes progressistes-capitalistes han de començar per retallar la influència dels diners en la política i reduir la desigualtat de la riquesa.

No hi ha una solució màgica que pugui revertir el dany provocat per dècades de neoliberalisme. Però una agenda integral segons les pautes plantejades més amunt pot fer-ho segur. Tot dependrà de si els reformistes són prou decidits.

Els canvis s’han de centrar en l’educació, la investigació i les altres fonts veritables de riquesa. S’ha de protegir el medi ambient i combatre el canvi climàtic amb controls contundents. I s’han d’oferir programes públics que garanteixin que a cap ciutadà se li neguin els requisits bàsics d’una vida decent: això inclou seguretat econòmica, accés al treball i a un salari digne, atenció mèdica i un habitatge adequat, jubilacions dignes i una educació de qualitat per als fills.

Aquesta agenda és summament assolible; de fet, no podem no implementar-la. Les alternatives nacionalistes i neoliberals garantirien més estancament, desigualtat, degradació ambiental i aspror política. El capitalisme progressista no és un oxímoron. Més aviat és l’alternativa més viable i vibrant per a una ideologia que clarament ha fracassat. És la millor oportunitat que tenim d’escapar del nostre malestar econòmic i polític actual.

Copyright Project Syndicate

stats