Publicitat
Publicitat

La revenja ciutadana

1 . VOLATILITAT DELS PARTITS. La desafecció de la ciutadania en relació als dirigents polítics creix però repunta l'interès per la política. Almenys és el que es pot deduir d'alguns estudis recents d'opinió pública. La relació entre política i ciutadania no ha fet més que enrarir-se. Hi ha una desconfiança mútua creixent. El filòsof italià Giorgio Agamben la descriu així: "El govern tracta el ciutadà com un terrorista en potència, mentre que el ciutadà considera que la classe política és profundament corrupta". És cert que el control policial de la ciutadania ha augmentat espectacularment a Europa en els últims anys, però crec que més que com a terroristes és com a menors d'edat que es tracta els ciutadans, a base de falses promeses, mitges veritats i privilegis sagnants.

La desconfiança en si no és dolenta: home lliure és aquell que té prou sentit crític per mantenir l'escepticisme i la ironia suficient respecte de l'espectacle del poder i no deixar-se atrapar en la cega servitud. Però hi ha un nivell de confiança necessària entre el poder polític i la societat si volem que la democràcia no se'ns mori d'inanició. Si els governants fan i desfan sense parar atenció a la veu de la ciutadania la democràcia es posa de cap per avall. I, com diu el mateix Agamben, "el consens només es basa en els mitjans de comunicació en tant que instruments de distracció i pacificació". La crisi pot tenir la virtut de carregar-se aquest consens fictici i no polític. Els moviments socials han tingut la virtut de fer visibles els perdedors i trencar la imatge immaculada que es volia preservar amb la invisibilitat de les víctimes. La submissió de la política al diner ha estat tan evident, que primer la gent va abaixar el cap espantada i ara ja comença a dir prou.

Crec que hi ha una expressió interessant d'aquesta reacció: la volatilitat del sistema de partits. Després de molts anys en què, tant a Catalunya com a Espanya, el sistema funcionava sobre un bipartidisme corregit (cas català) o simple (cas espanyol), partits que semblaven fortaleses trontollen i amenacen ruïna. A dreta i esquerra, la gent d'ordre no pot evitar la malenconia dels temps en què el sistema CiU-PSC ho tenia tot controlat. I els costa acceptar que aquella arcàdia no tornarà. Igualment semblen lluny els temps en què el PP i el PSOE garantien la vertebració d'Espanya. El destí del PSOE és confús, el PP s'enfonsa en les enquestes, però podria aguantar per incompareixença de l'adversari. La venjança de la ciutadania contra els polítics està tenint un efecte inesperat: una doble posada en qüestió de l' statu quo : l'estructura de l'Estat i el bipartidisme imperfecte. Allò aparentment més sòlid es pot dissoldre en l'aire.

2 . GUANYAR BATALLES. A París, la jerarquia catòlica i la musulmana han convocat una manifestació conjuntament. Per què? Òbviament per anar contra la llibertat de les persones, que és una de les poques coses en què es poden posar d'acord. Sempre disposats a lluitar a mort entre ells pel mercat de les ànimes, no tenen inconvenient per anar agafadets de la mà contra el matrimoni homosexual. I el sector més reaccionari de la dreta francesa amb ells. Per una vegada, dóna gust viure en unes terres que ja han superat aquesta etapa i on els homosexuals es casen amb tota normalitat, sense que la societat s'ensorri en el fang de la perdició com auguraven els bisbes. França també la superarà. Com a Espanya, l'aliança de les religions i la dreta catòlica i antiliberal fracassarà. I Hollande complirà la seva promesa. Malgrat tot, la llibertat segueix guanyant batalles a l'obscurantisme.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF