La por a l’altre i la subrogació de responsabilitats
1. Distàncies. A Itàlia s’obliga a guardar un metre de distància entre les persones pel coronavirus. La plana major de la Unió Europea es desplaça a Grècia per donar suport a un govern que actua brutalment per mantenir a distància, és a dir, per no deixar entrar, els refugiats que fugen de la darrera ofensiva del govern d'Al-Assad i el seu patró, Vladímir Putin. Què hi ha en comú entre aquests dos fets? El sentiment de desconfiança que genera l’altre, que porta a no tocar-se per no ser contagiats, a posar murs, tanques i barreres perquè no vinguin a complicar-nos la vida els que fugen de la persecució.
Mentre Europa viu el pànic pel coronavirus, a les seves portes hi ha la que podria ser la pitjor crisi humanitària del que portem de segle, després de la caiguda d’Idlib, l’últim reducte de la resistència de Síria. El revengisme d’Al-Assad, la raó cínica de Putin, els xantatges d’Erdogan i la impotència d’Europa s’han combinat per provocar una catàstrofe de la qual arriben imatges per avergonyir-nos a tots.
Les autoritats europees, que han oblidat de cop els drets humans de què tant es vanten quan els convé, diuen que la culpa és d’Erdogan, que està enviant els refugiats cap aquí per pressionar Europa. Però potser cal mirar a l’origen d’aquest embolic, perquè hi ha almenys dues renúncies que posen en evidència Occident. La primera és la retirada de l’escenari sirià que va iniciar Obama amb escassa resistència europea, i que va abandonar els rebels a la seva dissort. De manera que Vladímir Putin va tenir via lliure per fer-se amo de la zona i salvar Al-Assad i la seva dictadura. La segona és la irresponsable subrogació de les fronteres europees. Incapaços de tenir una política d’immigració respectuosa amb les persones i amb els drets fonamentals, els dirigents europeus, sensibles a la insolència de les dretes il·liberals i neoautoritàries, han transferit el control fronterer a països com Turquia, Líbia o el Marroc perquè els parin els fluxos migratoris en una insòlita cessió de sobirania.
Traslladant la feina bruta a governs d’escassa exigència democràtica o directament a un estat fallit, com és el cas de Líbia, les autoritats europees es treien de sobre els cadàvers del Mediterrani i les caravanes de refugiats. Com si no existissin. Ara ha vingut la revenja. Erdogan ha utilitzat la responsabilitat subrogada per tirar-la a la cara dels dirigents europeus. I aquests, atrapats en la seva pròpia trampa, es queden sense paraules. Tot el que se’ls acut és tancar files amb Grècia, que suprimeix el dret d’asil i dispersa a trets les barcasses que s’acosten a terra. El món es globalitza, però la reacció europea és mirar cap endins. Es pot dir que estem en una fase general de contracció i que els estats nació que semblaven antigalles tornen amb força. El moment pot ser reactiu, però el futur serà global. I Europa haurà de decidir si vol ser-hi defensant el que es diu que són els seus valors constitutius o si emprèn la via de l’autoritarisme postdemocràtic.
2. Tendències. La coincidència en el temps del coronavirus i de la crisi humanitària de Síria ens dona pistes sobre el món que ve, que, per molt nou que sembli, manté vives pulsions genuïnes de la nostra espècie: la insociable sociabilitat (Kant) d’un ésser que privilegia el seu interès i veu amb desconfiança l’altre, malgrat que el necessita; i el poder de la por, que predisposa els ciutadans a la servitud i a les teories conspiratives. Tanmateix, sobre aquests trets humans, massa humans, operen algunes novetats: la dificultat de manejar raonablement la informació en el regne viral; l’absència de mecanismes eficients de governança global quan els problemes salten les fronteres; el poder creixent de la Xina, del qual cada dia depenen més les altres economies; la lenta claudicació ideològica de l’Occident liberal; la tendència, que ve de l'Orient Llunyà a dissimular la impotència de la política per la via de l’autoritarisme teatral; i la transferència de sobirania a poders privats que escapen al control dels estats. És el present continu.
