RAONS

La màscara de Sánchez

En un període tan sorollós com el que estem vivint, Pedro Sánchez ha fet de la calma la seva manera d’estar al món, és a dir, la seva màscara. Els altres cridaven, mentre ell tranquil invitava a girar full, que és el que la majoria vol. Però, per fer què?

Fins ara ha mostrat un gran sentit de l’oportunitat. Captar l’ocasió és capital en política. Es va plantar davant dels seus, negant-se a votar Rajoy, amb un gest que probablement ha estat la seva declaració programàtica més important: el “No és no”. Els poders establerts del PSOE el van expulsar de la direcció i tots el donaven per acabat, però va captar la possibilitat de capitalitzar el seu no davant de la militància. I va derrotar contra pronòstic Susana Díaz, l’hereva de l’ortodòxia felipista. Amb la sentència de la Gürtel va veure l’ocasió de fer una moció de censura guanyadora per primera vegada, fet que va provocar un daltabaix als seus adversaris. Va inventar-se un govern d’impacte mediàtic que trencava amb la monotonia burocràtica dels executius del bipartidisme. I va saber triar el moment oportú per convocar eleccions, amb la dreta en vies de radicalització. I encara més: aprofitant la debilitat dels seus col·legues socialdemòcrates, s’ha fet un forat a la política europea apropant-se a França, que era un tabú de la política internacional espanyola.

Dos anys i mig d’aventures i conquestes, que ja no admeten pròrroga. Ara s’ha de posar a governar. El punt feble de Sánchez és la paraula: el seu discurs és pla, resulta difícil trobar-hi alguna idea força. I el seu programa és adaptatiu: avui oferint ministeris a Podem, demà picant l’ullet a la dreta, un dia anunciant distensió amb el sobiranisme, un altre dient que vol una majoria neta. Però ara no en té prou posant-se al mig. El centre és un lloc, no un projecte. És en la indefinició i en el mimetisme de la dreta que la socialdemocràcia va entrar en decadència. Cohesió social, model de desenvolupament sostenible, formació, contenció de l’autoritarisme i reconeixement de la qüestió catalana, no admeten eufemismes ni malabarismes tàctics. De partidari del “No hi ha alternativa” ja n’hem tingut un i tots sabem el panorama que ha deixat. Ara, política.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF