31/10/2017

Les trampes del pensament il·lusori

3 min

1. VICIS. Des de dijous a la tarda el president Puigdemont ha entrat en fase d’eclipsi progressiu, com un comiat per etapes, cada cop una mica més lluny. No crec que les seves paraules des de Brussel·les hagin tret del desconcert els que van creure en la proclamació de la República, ni hagin donat llum als que pregunten per la continuació del camí, ni hagin servit per mantenir la flama de la quimera de l’estat propi. Puigdemont fora, Junqueras aquí, el relleu de lideratge de l’independentisme ja és un fet. I queda clar, això sí, que les eleccions són la propera etapa. La gent estava cansada de tanta intensitat política penetrant els intersticis de la vida privada. I va arribar al divendres exhausta. Així s’explica que el doble xoc -República contra article 155- donés pas a un dissabte de rara atonia. Tothom esperava algun senyal i no va passar res. La convocatòria d’eleccions el 21 de desembre havia generat una estranya calma.

L’aparell ideològic del bloc contrari a la independència ha desplegat un discurs de clara voluntat performativa proclamant, a so de bombo i platerets, la derrota total de l’independentisme: fi del Procés, ridícul estratosfèric, desfeta definitiva, fracàs d’una sublevació “de pacotilla”, enterrament dels manipuladors victimistes, fi del dret a decidir i del somni de l’estat propi. Probablement aquesta pressa per enterrar el que ja altres vegades han donat per liquidat, sense que després la realitat ho confirmés, expressa tres coses: l’obsessió reiterada per no reconèixer la dimensió i l’arrelament del fenomen (condició necessària si es vol arribar a una entesa), el malestar que els provoca la dificultat de domar-lo i la il·lusió que, proclamant la desfeta, es contribueix a fer-la efectiva. És la mateixa trampa del pensament il·lusori que criticaven, amb raó, dels independentistes, obsedits a proclamar una República que tothom sabia impossible.

Cantant les absoltes anticipades del sobiranisme no només corren el risc d’equivocar el diagnòstic sinó també d’errar en les sortides. Dues preguntes, per il·lustrar-ho. Primera: què passarà si la nit del dia 21 de desembre l’independentisme segueix aquí? “Som demòcrates”, va respondre Iceta a una pregunta d’Àngels Barceló: que tots ho entenguin així. Segona: ¿realment creuen que n’hi ha prou amb unes eleccions per resoldre el problema, o és una aposta vinculada a un resultat que els permeti seguir negant el reconeixement a una part substantiva de la societat catalana? Una vegada més, es demostra que la humana tendència a confondre els desitjos amb realitats és universal. I que vicia per igual estratègies polítiques perfectament oposades.

2. VOTS. Efectivament, l’independentisme ha rebut una rebregada, i se l’ha guanyat a pols per haver volgut anar més enllà de les seves forces, és a dir, per negar la realitat (d’un Estat, d’un context europeu, d’una societat complexa i dividida, d’una majoria insuficient, d’un llarg etcètera). Aquesta passada de frenada li ha permès a Rajoy prendre, per primer cop, la iniciativa, convocant eleccions d’aquí 50 dies. És a dir, sense temps que la situació s’enverini amb una llarga suspensió de l’autonomia. Per primera vegada, Rajoy pren una decisió arriscada. Si l’independentisme no cau en la malenconia, si no s’entotsola, en parlarem a finals d’any. Perquè malgrat el desconcert que l’habita, el sobiranisme ha aconseguit un èxit important: que el constitucionalisme (perquè no és només el govern, és també el PSOE i Ciutadans) accepti que el litigi s’ha de dirimir a les urnes i no només per la força.

L’encert tàctic de Rajoy és evident: dilluns vinent s’han de presentar les candidatures i, per tant, ja no es parla de República sinó d’eleccions, de coalicions i de llistes. I així la situació de cop sembla pacificada. L’objectiu de la decisió de Rajoy i de la cridòria que l’acompanya és que deu o quinze punts més de participació que l’habitual d’unes autonòmiques trenquin la majoria independentista. És obligació del sobiranisme intentar falsar la hipòtesi. Si ho aconseguís, què faria Rajoy? ¿Aplicacions en cadena de l’article 155 fins que surtin els resultats que busca? L’estratègia quedaria desemmascarada. Si li sortís malament, els seus serien els primers que l’empaitarien, perquè el sobiranisme, que ara sembla contra les cordes, n’hauria sortit legitimat. Conclusió: cal disputar el partit. I en l’hora actual crec que l’opció pluralista -cadascú per ell, sense llistes úniques- és més útil que la frontista. Venen temps de geometria variable.

stats