De la taula i de les faules

La negociació podria obrir el camí d'una reforma en profunditat del règim polític del 78

Pablo Casado al Congrés el febrer del 2019 / FERNANDO VILLAR / EFE
Escolta aquí l'article en àudio

1. Oportunitat. La taula de negociació s’ha de prendre com una oportunitat d’obrir el joc. Esquerra Republicana ha aconseguit que el govern espanyol acceptés una negociació bilateral a partir de l’assumpció de dues coses que fins fa quatre dies encara es negaven: l'existència d’un conflicte que s’ha de resoldre políticament i el reconeixement de l’independentisme. Aquest és l’enunciat de la cita més enllà dels propòsits i les intencions de cadascú.

Per què podria ser important aquesta negociació? Doncs per una raó molt senzilla: perquè podria obrir el camí d'una reforma en profunditat del règim polític del 78. Es pot dir, certament, que si és per això arriba tard i pel camí més complicat. L’immobilisme del bipartidisme espanyol (PP-PSOE) ha dut el règim a un alt nivell de degradació. Des del 2014, per posar una data simbòlica, està esgotat, incapaç d’adaptar-se a una realitat canviant. Però no hi ha hagut ningú amb la capacitat i el coratge necessaris (en diuen estadistes, bé escàs en aquestes terres) per anticipar-se i posar en marxa les reformes necessàries. No han gosat, i l’anquilosament del règim ja és una evidència, com demostra l’estat de provisionalitat permanent en què ha viscut la política espanyola en els últims temps. Pel camí, el PP i el PSOE han perdut seguretat, i qualsevol canvi es fa encara més difícil. I, evidentment, que vingui com a efecte de la pressió del conflicte català no ajuda a fer-lo realitat.

Potser a alguns els va bé viure agafats a la fantasia, però per aquest camí els projectes polítics corren el risc de quedar reduïts a creences inefables

La política espanyola està polaritzada, i el PP Casado, sota la tutela d’Aznar, intenta tornar a reunir la dreta a la casa gran, com va fer l’expresident. Però amb un patètic retorn al passat, com hem pogut veure amb la imposició des de Madrid als popular bascos d’un candidat –Carlos Iturgaiz, una vella glòria dels anys de plom– i una coalició amb Ciutadans. Amb el PP perdut en el túnel del temps, ara mateix és impensable que la dreta aposti per una nova Transició. I tanmateix l’encarcarament del règim és evident, amb un sistema institucional molt tancat en què un poder judicial molt corporatiu interfereix sovint en un poder polític sensiblement afeblit.

2. Límits. En aquest context la negociació entre el govern espanyol i el govern català té el sentit de ser un dels pocs gestos polítics, per no dir l'únic, que apunten a un futur diferent. ¿Uns i altres seran capaços de donar-li la dinàmica positiva necessària per ser motor d'un canvi real? El camí és estret, però no n’hi ha cap altre. Requereix, això sí, que tothom sigui capaç de trobar l’equilibri entre l'atenció als principis fonamentals i la preocupació per la realitat, que és una variant de la distinció weberiana entre ètica de les conviccions i ètica de les responsabilitats. Això vol dir ajustar les fabulacions a l’espai del possible.

Tothom sap que aquest batibull anomenat JxCat només té una icona que li garanteixi èxits electorals: Carles Puigdemont. Però no es pot seguir actuant sense consciència dels límits. I fa bé Artur Mas d’advertir que no es pot tornar a enganyar la ciutadania, que no es pot presentar Puigdemont com candidat a la presidència de la Generalitat perquè no ho pot ser. De la mateixa manera que la política catalana no pot estar bloquejada perquè Puigdemont pretengui decidir-la des de l’exili. Amb jocs com aquests, que no fan més que negar allò evident, conscient o inconscientment, l’independentisme contribueix a alimentar la percepció que és una faula. Potser a alguns els va bé viure agafats a la fantasia, però per aquest camí els projectes polítics corren el risc de quedar reduïts a creences inefables.  

Qualsevol pas per avançar, per petit que sigui, acosta més als objectius que viure permanentment pendents del que, ara mateix, no està a l’abast. Diu Elisenda Paluzie (ANC) que el diàleg transmet la idea que la independència és inviable. Sí, avui és inviable. I només aprofitant oportunitats com la taula de diàleg, per modestes que siguin, es pot obrir algun camí perquè deixi de ser-ho.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF