Sortir del populisme
Filòsof1. L’embús. Una vegada més, l’independentisme hi era. Com cada cop que se l’ha citat –ja sigui a les urnes o al carrer–, ha respost massivament. Està encallat, però segueix existint. Està atrapat pels errors estratègics que van acabar convertint un gran potencial de futur en una derrota en el present. Està descol·locat perquè el bombeig permanent de la mitologia de la nació incompleta genera més malenconia que força. Està insegur perquè ha tastat de prop la realitat de les relacions de força i cada vegada que vol fer un salt endavant palpa les seves flaqueses. Però es aquí. Desautoritzant la ceguera dels que, parapetats darrere l’exaltació del principi de legalitat, són capaços de creure que tot el que no és legal no és real, utilitzant el que hauria de ser un instrument de regulació de la vida col·lectiva com un poder d’exclusió i de negació de tot allò que no entra en el seu perímetre mental i sentimental. El nacionalisme va per barris.
Fa poc més de tres mesos Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría semblaven totpoderosos. Dilluns, ella també es va acomiadar de la política. No som ningú. Seria bo que algun dia expliquessin com i amb quines complicitats van construir la transferència del conflicte català de la política a la justícia. Fet cabdal d’aquesta història que ha portat a l’embús actual.
2. La política. L’independentisme hi és però està sense horitzó. S’aguanta sobre aparences: una recuperació del passat més nostàlgica que projectada al futur, de la qual el president Torra i la seva retòrica són mestres; la repetició d’una consigna –la unitat– que sempre té una recepció acrítica: ningú gosa qüestionar-la, tot i que sovint és una trampa que neutralitza la diversitat i protegeix interessos molt concrets; i els intents de lideratge carismàtic d’un Puigdemont que cada dia que passa és més factor de divisió. És exactament el contrari del que es necessita en aquest moment: mirar el futur sense fantasies –“No veig dreceres per assolir la independència”, ha dit Junqueras–, recuperar la pluralitat en el si del sobiranisme i reconstruir un projecte de govern sense tuteles ni controls a distància, que comenci per revitalitzar un Parlament congelat.
Per això cal fer una elecció: passar del populisme (que confon la democràcia amb una figura mítica: el poble) a la política democràtica, deixant que es despleguin les diferents sensibilitats de l’independentisme. I per això cal perdre la por al què diran i a reconèixer que això va per llarg. La vena populista de les tradicionals apel·lacions històriques i de la retòrica de resistència del president Torra no porta més enllà de la sentència del Tribunal Suprem. Si es vol mirar al futur cal renovar projectes de govern, cal ampliar aliances i cal que cadascú pugui desplegar les seves opcions polítiques i ideològiques. Una de les virtuts de l’independentisme és la seva diversitat: un moviment molt interclassista, sota el qual basculen interessos molt diversos. Hi ha a qui ja li va bé la deriva populista: com s’està veient a tot Europa, el populisme de dretes s’està convertint en aliat dels poders establerts pel control social (il·liberalisme, en diuen). Però hi ha també molta gent que vol sentir la veu de l’esquerra en l’espai independentista, en un moment en què reconstruir-la és una urgència europea si no volem el triomf definitiu de l’autoritarisme (“No hi ha alternativa”). La coartada independentista no pot deixar Catalunya fora d’aquest debat. La unitat d’objectiu, la independència, no pot camuflar la diversitat d’idees i d’interessos. Revitalitzar la via progressista, obrint espais i generant complicitats, és el camí per sortir de l’atzucac. Llevat que s’accepti la solució conservadora, que comença a imposar-se aquí i a Madrid: fer de l'estancament normalitat. Catalunya en pagarà els costos.
