27/02/2018

La plantada i el núvol

3 min

Filòsof1. FICCIÓ DE NORMALITAT. Parlem de “deixar plantada una persona”, encara que plantada, en català, significa també “deixar els gegants preparats per iniciar la passejada”. Fa temps que a l’independentisme se li reclama, amb raó, una atenció al principi de realitat que no s’autoexigeixen els seus adversaris. Per això em sembla ben jugat el que bona part de la premsa espanyola ha consagrat com un plante de l’alcaldessa Colau al rei. Cadascú és fill de les seves “estructures d’acollida”, en expressió de Lluís Duch, i les estructures monàrquiques parlen de súbdits, mentre que les democràtiques parlen de ciutadans. I resulta que hi ha una coral d’escandalitzats perquè algú -l’alcaldessa, en aquest cas- va gosar dir al rei les coses pel seu nom.

Per entendre la realitat, cal tocar-la. I no es pot venir a Barcelona com si no hagués passat res. El que no li diu ningú al rei l’hi va dir l’alcaldessa, segons ella mateixa ha explicat: “Estem en una situació anòmala” i el seu discurs del 3 d’octubre “va ferir la sensibilitat de molta gent”. Bona part de la premsa només ha destacat la resposta del monarca: “Jo hi soc per defensar la Constitució i l’Estatut”, però, com diu l’alcaldessa, això es pot fer de moltes maneres. Si el rei no sabia que aquella intervenció li alienava amplis sectors de la societat catalana, molt més enllà de l’independentisme, algú l’hi havia de fer saber. I el gest simbòlic del plante no és incompatible, llevat potser d’una concepció autoritària i masculina del poder, amb el fet polític de la paraula franca: explicar la realitat que tants amaguen. Perquè en el fons la reacció contra l’alcaldessa el que vol és presentar com a normal que hi hagi dirigents polítics catalans presos i un llistat inacabable d’imputacions i citacions judicials. El 3 d’octubre el rei va fer el toc de corneta que donava la sortida a l’ofensiva institucional. L’alcaldessa ha tingut la gosadia de voler-ho recordar. I això és el que els resulta intolerable. Però sense el reconeixement d’aquesta anormalitat qualsevol apel·lació al retorn a la normalitat institucional és pura retòrica.

Les crítiques que ha merescut el plante de l’alcaldessa no les han rebut, ans al contrari, els jutges i advocats que van plantar el president del Parlament, Roger Torrent, quan es va referir als presos polítics al Col·legi d’Advocats. A les paraules de Roger Torrent potser els va faltar subtilitat -es podria haver dit el mateix amb més ironia-. I entenc que forma part de la llibertat d’expressió que qui se’n vulgui anar se’n vagi: és una manera com una altra de manifestar la disconformitat. Encara que sorprèn que ho fessin persones que són tan exigents amb les formes. Probablement expressaven la incomoditat per haver d’estar fent una feina que no els corresponia, que els ha vingut subrogada per la incompetència del poder polític. I que ha sembrat dubtes sobre la seva independència.

2. FUGIDA ENDAVANT. I en aquest punt som, mentre se segueixen repetint atacs a la llibertat d’expressió, continua la cerca i captura de delictes d’odi i avança la construcció policial d’un relat, sobre notes, correus i converses telefòniques, que faci creïble la secessió que es va imaginar però no va existir. Sense que l’univers independentista sigui capaç de demostrar més amplitud de mires, més grandesa per afrontar una nova etapa, encallat en discussions bizantines, sobre fulls de ruta impossibles, i en aquella situació sempre penosa en què les agendes personals confonen el que demanaria l’interès general.

S’està perdent un temps preciós per demostrar que s’era capaç de reaccionar a la desfeta fent un pas endavant i reprenent camí amb l’experiència adquirida i amb la prioritat d’ampliar espai, guanyar aliances i fixar-se fites assumibles. Però no hi ha manera de baixar del núvol que s’ha anat fent dens a Brussel·les. I comença a ser fatigant veure una esgotadora baralla familiar, incapaç de capitalitzar el premi que els van donar els ciutadans el 21-D, que camina cap a una nova fugida endavant, com si no s’hagués après res del passat. Cal un president i un govern que governin, no una desfilada de candidats inviables per anar mantenint la tensió. Catalunya necessita polítiques concretes ara i no sacrificar-ho tot a la llunyana terra promesa.

stats