30/01/2018

Una pausa per refer camí

3 min

Filòsof1. EROSIÓ. El president del Parlament, Roger Torrent, guanya temps. Ajorna el gravíssim problema que li ha caigut a les mans. Ell ha de prendre una decisió de conseqüències que no es poden minimitzar, en un escenari en què abunden les mitges veritats i en què massa sovint s’opta per dir el contrari del que es pensa.

Diguem les coses pel seu nom: la majoria dels dirigents independentistes saben que és inviable la reelecció de Puigdemont. I en privat tots donen per fet que tard o d’hora hi haurà un altre president o presidenta. El que se li demana a Torrent és que organitzi una missa: un ritual de reconeixement del vot popular i de reparació simbòlica del president destronat.

Si a Madrid hi hagués un govern segur de si mateix i capaç de buscar vies raonables de sortida a l’endimoniada situació en què estem, no hauria reaccionat als moviments de Puigdemont amb el nerviosisme dels últims dies, i el ritual se celebraria sabent que quedaria ràpidament amortitzat davant la impossibilitat que prengués possessió. Però la realitat és la que és i ningú pot al·legar ignorància. Un govern espanyol d’un partit en declivi, menjat per la corrupció, sense projecte polític, que ha menystingut el conflicte durant anys i que ha subrogat als altres poders de l’Estat les seves responsabilitats, s’ha trobat en una situació límit. Està ferit, se sent amenaçat per Ciutadans i, amb una oposició feble i entregada, incapaç de reaccionar al deteriorament democràtic de l’Estat, no té cap més carta per jugar que mobilitzar les institucions en la defensa de la unió sagrada de la nació. L’independentisme, com ha quedat demostrat, té capacitat per erosionar Espanya, però no per imposar els seus objectius. I el cost d’aquesta erosió pot ser molt alt, també per a Catalunya.

2. RESPONSABILITAT. De manera que si Roger Torrent fes cas de les veus que apel·len a la dignitat del poble i als valors suprems de la democràcia, i posés data al ple d’investidura, la satisfacció moral que un sector del país podria rebre seria a costa d’unes conseqüències nefastes: manteniment sine die a la presó dels que ara hi són, empresonament dels que hi van ser i ara són diputats, prolongació indefinida de la vigència de l’article 155, consolidació de l’estat d’incertesa que viu el país, i allunyament del que hauria de ser la prioritat: recuperar l’autonomia, fer un govern fort que posi en marxa un programa polític d’ampli espectre -no només del Procés viuen els catalans- amb ambició de guanyar espai.

Roger Torrent està en el dilema polític per excel·lència, entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat. Ajudaria poc els interessos del país si en nom de la primera descuidés la segona. I a ell l’ajuden molt poc tots aquells, tant d’Esquerra com del PDECat, que, estant convençuts que la candidatura Puigdemont condueix a un atzucac, li segueixen fent el joc, incapaços de tenir el coratge de dir a la gent les coses pel seu nom.

Es pot comprendre perfectament l’estratègia Puigdemont. Malgrat que tinc la sensació, per comentaris de persones que l’han visitat, que és perfectament conscient dels límits del seu camí, li concedeixo el prejudici favorable de pensar que ell creu que provocant el govern espanyol des de fora es pot fer avançar el projecte independentista. I és indubtable que la seva capacitat de minar la moral de Rajoy i el seu entorn és alta: l’atac de nervis que va provocar la setmana passada deixa en ridícul el PP. Però això són pessigades que donen per a titulars, provoquen espectaculars reaccions patriòtiques en cadena de la premsa espanyola i plaers per l’escarni de l’adversari a l’independentisme, però reforcen la via repressiva. A la presó, malgrat tot, la informació hi arriba, la realitat és crua i hi ha molt temps per pensar. Probablement els que hi són tenen més lucidesa per comprendre l’estratègia que cal seguir que aquell que s’ho mira des de Brussel·les, envoltat d’aduladors, enmig d’una bombolla en què és difícil destriar ficció de realitat.

Roger Torrent guanya temps. Cal aprofitar-lo per trencar l’espiral en què l’independentisme està atrapat. Perdre la por a donar les notícies antipàtiques: Puigdemont no serà investit. I afanyar-se per no deixar passar l’oportunitat de recuperar les institucions i refer camí.

stats