Opa sobre el sobiranisme

L’objectiu de la Crida és impedir que ERC es converteixi en la força hegemònica del sobiranisme

1. La Crida. La crisi manifesta dels partits ha posat de moda els moviments, una paraula que en aquest país no té precisament una connotació positiva. Però estem en un temps en què és habitual que se'ns vengui, com si fossin nous, productes que ja han estat provats i que sabem perfectament el que donen. Ara toca moviments més enllà dels partits, capaços d’apel·lar al poble, de superar les divisions partidàries i d’empoderar la ciutadania, segons el que diuen els seus defensors. És la moda, o, dit d’una altra manera, la fórmula per intentar fugir del desprestigi dels partits sense canviar res essencial: fent veure que hi estan per sobre.

N'hem vist exemples ben diversos. A França, Emmanuel Macron va llançar un moviment i va guanyar la presidència de la República, i amb prou feines queda el Partit Socialista mantenint el vell nom: és època de 'rassemblements' i de fronts. Com a Itàlia, on la Lliga i els 'grillini', moviments més enllà dels partits, han aconseguit el poder. O com als països llatinoamericans, on, de Chaves a Obrador, fa temps que van de moviment en moviment. O als Estats Units, on Trump s’ha posat el Partit Republicà per barret, o a Rússia, amb el totpoderós Putin sota el paraigua mentre els seus invitats es mullen. Què tenen en comú els moviments? Que giren al voltant d’un lideratge personal fort, per sobre dels mecanismes democràtics de control; que apel·len al poble com a subjecte polític sense fissures (confonent-lo sovint amb les seves bases electorals); que minimitzen el conflicte social i neguen la divisió dreta-esquerra (el macronisme es proclama de dretes i d’esquerres alhora), malgrat que sempre s’alineen d’un cantó; que es presenten com a superació dels interessos de partits, factor estructural de divisió, com si ells no tinguessin cap interès a defensar, i que fan de l'adversari no només enemic seu sinó del poble.

La Crida, malgrat la parafernàlia, acabarà aterrant en l’espai social de la vella Convergència

Aquest fenomen, que ja estava latent en els intents de traduir el procés sobiranista en llistes electorals úniques de suport a un lideratge comú, ha arribat definitivament a aquest país en forma de Crida. I, paradoxalment, més enllà de les aparences, pot acabar sent un factor de retorn a un mapa polític d’allò més convencional, que posi cadascú al seu lloc. Es vol presentar com a avantguarda de l’estratègia de confrontació quan en realitat podria ser només un exercici per mantenir viva la ficció de l’1 d’octubre mentre el Govern avança per camins més possibilistes. El problema d’aquests exercicis de doble llenguatge és que sovint acaben en frustracions i serioses fractures.

2. L’objectiu. Què busca Puigdemont? Evidentment, afirmar el seu paper, presentant-se com el líder únic per sobre de la trama partidista (i no és sorprenent que la Crida la signin principalment persones alienes al PDECat, procedents d’altres horitzons ideològics). Es tracta també d'aconseguir el control definitiu de l’espai convergent després d’haver reduït el PDECat a una estructura marginal. Els seus dirigents van sentenciar el partit en entregar a Puigdemont un poder determinant en la confecció de les llistes electorals. Però l’objectiu principal és impedir que Esquerra Republicana es converteixi en la força hegemònica del sobiranisme, i garantir així que el nacionalisme conservador manté la seva hegemonia. Afortunadament, Esquerra ha entès que l’operació era per ella. I no ha deixat lloc a l’ambigüitat, com tampoc la CUP. La Crida és una opa sobre el sobiranisme. Sota el miratge d’un gran moviment patriòtic s’hi amaguen interessos de grup tan partidistes com els que es denuncien com a causants de la desunió independentista. És hora de reconstruir el mapa polític des de les posicions de cadascú, amb noves aliances i sense alineacions d’estricta observança. I la Crida, malgrat la parafernàlia, acabarà aterrant en l’espai social de la vella Convergència.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF