Negociar en temps de desconfiança
1. Els dolents. Deia Kenneth Arrow que “la confiança és la institució invisible de la societat”. La confiança és fruit del contacte, però també del reconeixement de la nostra condició vulnerable. Només si som conscients dels nostres límits, és a dir, si acceptem que ens necessitem els uns als altres, podem teixir complicitats. És de la incertesa que sorgeix la possibilitat d’entendre’s. El nivell de confiança diu molt de la salut d’una societat. Podem mirar-la en dos nivells: l’horitzontal i el vertical. La confiança entre la ciutadania està tocada per la por en moments en què les inseguretats creixen. Ja se sap que aquest és el sentiment més universalment repartit i també més reiteradament manipulat pels que tenen poder. O pels que aspiren a tenir-lo i utilitzen la por de la ciutadania per fer promeses de retorn al passat, com si en els espais tancats de submissió als deus i a les pàtries s'hi trobés la salvació. És l’aire tòxic amb què l’extrema dreta està contaminant Europa.
Però avui dia la desconfiança creixent és la vertical: amb els que manen. I de manera especial amb la política, que els ciutadans veuen entregada a interessos aliens a la majoria. El poder polític ha desplaçat el poder econòmic en el paper de dolent. La gent veu que gasten gran part de les seves energies en la defensa dels seus interessos de part i no en la resolució dels problemes de tots. A Catalunya s’ha construït la utopia d’un país propi on les coses anirien millor, però fins i tot els més entregats a la causa desconfien dels seus dirigents, a qui acusen de dinamitar la unitat estratègica. I els dirigents polítics parlen de negociació, però les dues estratègies que es dibuixen –negociar amb condicions o anar buscar la confrontació amb un govern de la dreta radicalitzada– no s’expliquen tant per una anàlisi del camí més eficient per assolir objectius com per la mirada curta en l’escenari d’unes autonòmiques. I fer l’altre responsable d’un cop de fre que és inevitable si no es vol caure precipici avall.
2. Evitar el pitjor. Formalment tots parlen de negociacions. Però de fet la batalla és sobre les condicions per fer-les impossibles. Esquerra Republicana, amb aquesta manca d’autoestima que sembla ja estructural, segueix vacil·lant, amb una hiperbòlica pregunta als seus militants, que augmenta la sospita que una vegada més s’encongirà en el darrer moment. I tant els seus socis –i, per tant, rivals– com els seus adversaris –la dreta espanyola– coincideixen en donar-li raons perquè s’espanti.
No hi ha negociació sense un mínim de confiança. I aquesta és difícil amb un personatge com Sánchez, que va d’un cantó a l’altre sense cap vergonya en funció dels esdeveniments. Però si la via unilateral és inviable i tard o d’hora s’haurà de negociar, val més començar aviat que no quan ja sigui impossible. Tota negociació té fases. Estem tot just a la primera, que de fet només serveix per decidir qui seria el potencial interlocutor. Ara mateix confiança només vol dir que les dues parts reconeguin que no hi ha altra via d’interès comú que negociar, cosa que no creuen els que, a cada cantó, somien amb la derrota incondicional de l’adversari. És a dir, amb el desastre.
La mínima confiança només es generarà quan les dues parts entenguin que tot el que no sigui negociar serà catastròfic per a tots. Portar les institucions espanyoles a aquest terreny seria el gran èxit de l’independentisme. Per la via de la força no hi arribarà mai (el combat és massa desigual). S’ha d’exigir evidentment a Sánchez que comenci per reconèixer el problema. No pot seguir fugint d’estudi i reduint la qüestió a un conflicte entre catalans. Construir un marc per a una negociació real serà llarg. No es pot començar per un programa de màxims: o referèndum o res. Perquè això porta inexorablement a res. I menys quan és tot just un primer i tímid pas de distensió. Just per evitar el pitjor.
